A finals dels anys vuitanta hi havia pocs centres de recerca més o menys relacionats amb les tres úniques universitats existents aleshores: la degana, la UB, i les universitats UAB i Politècnica de Catalunya.

El govern d’aleshores manifestava respecte i també recel amb les universitats. La universitat, a més de respectada com a centre de coneixement, era vista com una oposició o contrapoder. El seu paper en la lluita antifranquista era en la memòria de tots. La universitat es considerava més autogestionària i anàrquica que autònoma. Hi havia desconfiança sobre la capacitat de govern dels rectors. Es deia que a la universitat no es podien prendre decisions i aprovar projectes de forma àgil. Més o menys explícitament es manifestava, referint-se a les universitats: “Qui paga no mana.” A les universitats teníem l’opinió que el govern no les volia gaire fortes.

Al meu parer, aquesta visió va ser la raó de les primeres decisions del govern en matèria d’universitats i recerca i això va condicionar les següents.

El govern volia una recerca competitiva i va decidir-se per un sistema de recerca dual. Hi havia la recerca universitària, la dels hospitals i la dels centres de recerca relativament independents; però també la dels centres del Consejo Superior de Investigaciones Científiques (CSIC), de caràcter estatal. L’aposta catalana d’aconseguir el traspàs del CSIC i bastir el sistema de recerca al voltant d’un CSIC traspassat havia fracassat. Només es va aconseguir el traspàs del que avui és l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries). El resultat és que avui la recerca es distribueix entre les universitats, la institució Cerca i el CSIC. Malgrat això, no sempre és fàcil diferenciar, ja que existeixen encavalcaments, especialment entre universitat i centres lligats als hospitals.

La creació de nous centres de recerca, aglutinant grups existents i creant-ne de nous, no només no es va fer integrant-los a la universitat, sinó que es van aprofitar els investigadors que seguia pagant la universitat posant-los al servei d’aquests centres. El govern es reservava la direcció contra l’opinió de les universitats. En comptes de disposar d’universitats fortes amb centres i instituts propis, es creava un sistema paral·lel. Malauradament, els minsos recursos que la Generalitat destinava a la recerca es van haver de distribuir i la universitat en va perdre. Una part del professorat que paga dedica la seva activitat als centres de recerca esmentats. Alguns centres de recerca, dins de Cerca, són de gran qualitat i reconeguts internacionalment. Amb tot, en conjunt, les universitats han resistit i lideren la recerca a Catalunya. Una mostra, la vam tenir far pocs dies. Una revista científica especialitzada va publicar un article que mostrava la llista del científics més citats de tot el món. Aquesta llista conté el nom de 159.684 investigadors, són el 2% més citat. Un dels indicadors més habituals d’excel·lència científica. D’aquests investigadors, 2.291 estan referenciats en un lloc principal de treball que correspon a un organisme de l’Estat espanyol. És a dir, ens de recerca de l’Estat espanyol. Entre aquests investigadors, n’hi ha 661 que són a universitats, hospitals i centres de recerca ubicats a Catalunya. D’aquests 661 científics de més impacte, 369 investiguen a les universitats, gairebé el 56%. A partir de les dades que apareixen al document Indicadors de recerca i innovació de les universitats públiques catalanes, informe 2020, es pot veure que les publicacions en articles de recerca en revistes indexades fetes per investigadors de les universitats en el període 2013-2017 són també el 56%.

Així mateix, el sistema universitari català és líder a l’Estat, i en el panorama internacional la Universitat de Barcelona és entre les 200 millors del món en el rànquing de Xangai, amb un pressupost molt inferior al que tenen les universitats de l’entorn europeu.

Una Catalunya amb futur requereix un sistema de recerca de qualitat, la qual cosa requereix que les universitats disposin d’un millor pressupost i que per manca de finançament no es vegin amb la impossibilitat d’incorporar investigadors predoctorals i postdoctorals, finançar equipament i competir internacionalment. Les polítiques i el repartiment de recursos entre les universitats i els centres Cerca estan desequilibrats cap als segons i molt més si tenim en compte el pes específic de cadascú en el sistema de recerca català.