Ja des de fa temps el tema de la regulació dels lloguers ha generat conflicte a la societat i ha estat el cavall de batalla per a alguns actors socials i polítics. Tot aquest clima va dur a la creació i aplicació de la llei de contenció de rendes de lloguer a Catalunya, una llei que amb la voluntat de resoldre el conflicte l’ha acabat augmentant, i que voreja la inconstitucionalitat en alguns dels seus articles.

Per saber on és l’arrel del problema, primer hem d’entendre el conflicte de drets bàsics que es dona en aquest cas. En primer lloc tenim el dret a la propietat privada i el de la llibertat econòmica, que són complementàries, no tindria cap sentit ser titular d’un bé sense poder utilitzar-lo o decidir el seu destí, sembla bastant obvi. On es crea el conflicte llavors? En la funció social de la propietat. És a dir, que s’obliga el titular del bé a perseguir interessos socials aliens al seu interès individual.

Tota una situació que no és nova, i és que l’inici dels problemes que tenim actualment venen de la crisi del 2008, quan degut a les situacions extremes que van sorgir de la bombolla immobiliària i la crisi financera es van propiciar determinades polítiques públiques d’habitatge, que s’han basat de forma gairebé exclusiva a assistir famílies amb situació de vulnerabilitat econòmica i residencial.

Sobre aquesta situació es manifesta Carles Sala Roca (doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona) en el seu article “La inoportunitat de la Llei 11/2020, de contenció de rendes de lloguer”: “Els poders públics han adoptat diferents mesures i mecanismes de provisió d’habitatge, basats en una interpretació extensiva i, segurament, excessiva de la funció social de la propietat.” Una interpretació per donar suport a la funció social de la propietat que s’ha vist promoguda per agents polítics, però que ha estat impulsada per l’esfera social de diferents moviments que a través de les xarxes socials han guanyat protagonisme, erigint-se en portaveus d’una visió particular d’aquestes polítiques.

La llei de contenció de rendes catalana segueix aquesta mateixa política de repressió contra el dret a decidir un lliure preu de mercat. La llei es va elaborar sense donar tràmit als agents del sector immobiliari i amb una redacció deficient que comporta, com a conseqüència, una difícil interpretació de les normes i, per tant, una inseguretat jurídica per a les parts contractants. Així mateix, es va promulgar en contra del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries –Òrgan Consultiu del Parlament-, que va determinar que la limitació de les rendes de lloguer era inconstitucional per no disposar les comunitats autònomes de competències i per contravenir la llei d’arrendaments urbans estatal, que estableix que les rendes de lloguer són les que lliurement estableixen les parts en el contracte d’arrendament.

Tot aquest conflicte ens porta inequívocament a una sola qüestió, què és: Quina seria la solució per assolir un equilibri entre els drets dels propietaris a obtenir una renda de mercat i els drets dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i d’acord amb els seus ingressos?

Molts estats europeus han dirigit les polítiques d’habitatge per afavorir els ciutadans més necessitats, elaborant programes de rehabilitació en determinades zones del seu territori. Aquests programes impliquen una col·laboració entre el sector públic, el privat i la col·lectivitat i propicien que la inversió i la gestió dels habitatges estiguin integrades en les accions socials.

Espanya té un dels parcs públics de lloguer més reduïts de tota la Unió Europea amb un 2% contra el 7,5% de la mitjana comunitària. Com millorem llavors aquestes dades? Doncs externalitzant aquestes tasques a entitats socials sense ànim de lucre expertes en mediació social. Aquestes associacions promouen habitatges en el mercat privat, però han de reinvertir els beneficis en la construcció d’habitatge social i per aconseguir-ho reben avantatges fiscals i de finançament per part de l’administració, a través de préstecs amb tipus d’interès molt baix i un cost del sòl barat.

El fet de disposar de més habitatge de titularitat pública permetria que un gran nombre de ciutadans vulnerables accedís a aquests habitatges, i, a la vegada, aquest mateix parc públic permetria fer de contrapès a l’oferta del mercat i limitar els repunts dels preus de lloguer. És a dir, en existir tant habitatge públic, el mercat privat es veuria forçat a regular els preus dels lloguers.