(De reflexionar, no de reflex, tot i que mai se sap…)

1. La història mostra que en el trànsit d’un sistema socioeconòmic a un altre pot succeir de tot. En el pas del Renaixement al sistema mercantilista no es van produir excessives tensions ja que, tot i que a una escala molt major en el segon sistema, el comerç va continuar sent la base d’acumulació. Tanmateix, sí que va ser brutal el pas del sistema mercantilista al capitalista, perquè la base va deixar de ser el comerç i va passar a ser la producció industrial cada cop més mecanitzada, per la qual cosa cada vegada va ser més necessària una major disponibilitat de capital.

En els últims dos mil anys, els sistemes economicosocials han tingut una durada d’entre 240 i 250 anys, per la qual cosa si aquesta regla es continua complint, el capitalisme acabarà en algun moment entre els anys 2060 i 2070. En qualsevol cas, tant és que sigui una dècada abans o després, el que mostrarà aquest canvi és que els principis filosòfics sobre els quals s’ha basat el capitalisme han canviat perquè han deixat de ser útils segons el moment actual de la dinàmica històrica. Evidentment, un canvi d’aquestes característiques no es produeix en un lustre; és un procés que requereix molts anys i que, en el cas de la fi del sistema capitalista, ja s’està manifestant des de fa temps. Així, la propietat dels mitjans de producció està passant a la disponibilitat dels mitjans de producció que es necessitin en el moment que sigui necessari, incloent el treball; el consum privat, que apuntava cap a la propietat d’allò comprat, està mutant cap a l’accés a l’ús i al pagament per a tal accés; la competència entre rivals, que suposava un enfrontament fins que el guanyador es quedava amb tot el mercat està evolucionant cap a la col·laboració entre competidors (coopetition) a fi de diluir costos fixos; la multiplicitat d’empreses en un mateix subsector està sent substituïda per la concentració (indústria farmacèutica, química, de l’automòbil, la siderúrgia, de l’alimentació, de l’energia…) fonamentalment perquè cada vegada es necessiten més quantitats de capital per fer front a la permanent inversió en investigació que es necessita i es necessitarà.

Deia que penso que el pas del sistema capitalista al seu successor no serà radical. De fet, elements de l’actual sistema es continuaran donant en el següent, tot i que potenciats. Les corporacions, que ja ocupen un paper determinant, augmentaran el seu pes en l’economia substituint els estats en la prestació de serveis: sanitat, educació, pensions, renda bàsica…, entre altres raons, perquè la importància del capital anirà creixent exponencialment. Els estats aniran perdent pes en paral·lel al retrocés del concepte de sobirania nacional, un fet que ja ha començat, tot i que també penso que hi haurà diferències notables respecte al capitalisme actual.

La productivitat, i no la producció, es convertirà en l’objectiu a aconseguir perquè oferirà avantatges competitius; l’individualisme, pilar bàsic del capitalisme, mutarà cap a la potenciació del paper del col·lectiu en el sentit que un individu serà important no per se, sinó en funció del que aporti al grup, a la corporació amb la qual col·labori; el factor treball, bàsic en el capitalisme, accelerarà la pèrdua d’importància que ja ha iniciat en detriment de la tecnologia, element que passarà a tenir un paper absolutament central i essencial en tots els aspectes de la vida; la democràcia, un invent de la burgesia del segle XIX, i molt vinculada a l’individu, retrocedirà davant l’avenç de la tecnocràcia i la conveniència en l’aplicació de normes que, en nombroses ocasions, suposaran la disminució de la llibertat i la privacitat personals; la classe mitjana, una promesa feta a les classes treballadores després de la Segona Guerra Mundial per al seu ascens a uns estàndards de benestar sustentats en la plena ocupació i en el model de protecció social orientat a reduir l’anterior desigualtat a canvi de la pau social, fa anys que es troba en declivi després de deixar de ser necessària, un declivi que anirà augmentant en els propers anys.

És a dir, canvis, sí, però res que no s’estigui començat a intuir ara. El nom del nou sistema? Penso que és el menys important: el terme capitalisme va ser encunyat per Karl Marx dècades després que el capitalisme estigués en funcionament; és a dir, que no serà un problema que haguem d’esperar uns quants anys per conèixer el nom del sistema que succeirà el capitalisme.

2. La UE ha admès que els salaris s’estancaran i als EUA la desigualtat està al mateix nivell que el 1928. El deute és impagable i les empreses es veuran obligades, les que puguin, és clar, a invertir per augmentar la seva productivitat a fi de ser més competitives, la qual cosa dispararà la subocupació i farà augmentar la concentració del capital. L’oferta de tot és superior a la demanda, cosa que provocarà que s’hagi de reduir, amb les conseqüències socials que això tindrà, i la demanda no podrà augmentar perquè les rendes de la classe mitjana hauran caigut i la capacitat d’endeutament estarà esgotada. Pel que fa als estats i a les seguretats socials es veuran caigudes en la seva recaptació, la qual cosa tindrà conseqüències sobre la despesa pública i el model de protecció social.

3. Recentment, mentre participava en un programa radiofònic, em va venir la imatge, i ho vaig dir en antena. Em fa l’efecte que Espanya està en mode automàtic, en el sentit que fa el que li deixen fer, però sense la possibilitat de canviar res perquè no hi ha res a canviar, ja que el que és, és així i no pot ser d’una altra manera. I sí: a Vitòria hi ha un polígon industrial on dissenyen i construeixen robots que exporten a tot el planeta, però és una singularitat: aquest polígon no només no és Espanya, sinó que ni tan sols és Euskadi.

Una de les certeses que portarà el nou model, quan acabi la crisi que va començar el 2007, i encara del sistema capitalista, és la immutabilitat de certs elements: a Lloret de Mar podrà arribar més o menys turisme, però a Lloret mai hi anirà el turisme que sovinteja Costa Smeralda. Fins ara, s’especulava amb el fet que “podria ser”, ara quedarà assumit que no. És a dir, cada zona serà allò que hagi arribat a ser en el moment en què comenci a operar el nou model: aquest serà el seu “moment zero”, a partir d’allí...

Una derivada d’això és que la taxa de desocupació, la de desocupació juvenil, la de pobresa... són les que són i variaran molt poc, perquè són conseqüència d’estructures que no canviaran perquè l’estructura en què s’emmarquen no pot variar i perquè tampoc interessa que canviïn. La productivitat creixerà moltíssim, s’instaurarà una renda bàsica, es legalitzarà la marihuana, la gent es portarà bé i aquest mode automàtic es col·locarà en nivell subsistència. I poca cosa més.