Qui descarrega el programa de mà de l’obra de teatre –la pandèmia ha proscrit la lectura del text en paper i condemna a recórrer al codi QR– hi troba la confessió del director sobre el context que forja aquesta funció en l’epíleg de l’aznarisme. “Abril del 2003. No a la guerra, recorden? Els premis de la música s’entreguen al Palau de Congressos de Madrid. Fermin Muguruza recull el premi a la millor cançó en basc i denuncia el tancament del diari Egunkaria. Va ser esbroncat per molts assistents”, evoca Fernando Bernués. “Mario Gas i jo codirigíem aquella gala. A la taula de realització em van assaltar les llàgrimes d’incomprensió i de ràbia... També recordo la mà de Mario Gas sobre la meva espatlla. Aquella llunyana nit, vaig saber que un dia hauria de parlar de tot allò. En aquella llunyana nit, van néixer les ganes de Los papeles de Sísifo”, hi afegeix. El cop de ràbia per una incomprensió que s’enfilava sobre una injustícia és, avui, una obra escrita pel guipuscoà Harkaitz Cano i dirigida per Bernués que el Teatre María Guerrero de Madrid acull fins al 2 de maig

La morbositat és que la seu del Teatre María Guerrero on es fan les funcions del Centro Dramático Nacional es troba a només tres-cents metres de la plaça Vila de París, on té la seu l’Audiencia Nacional, des d’on el jutge Juan del Olmo va decidir la clausura del diari basc, el 20 de febrer del 2003, per “instrumentalització per part d’ETA”. Euskaldunon Egunkaria era el primer i únic diari editat íntegrament en basc entre el 1990 i el 2003, quan va sucumbir contra la creació intel·lectual del concepte “entorn d’ETA”. Sobre l’escenari, l’obra que ha escrit Harkaitz Cano i que ja ha girat pel País Basc es pren algunes llicències (precaucions?) a l’hora d’identificar els protagonistes. Si el diari es diu ELEA, el director és Karmelo (Martxelo Otamendi), el president del consell és Torregarai (Joan Mari Torrealdai, intel·lectual traspassat el 31 de juliol del 2020, als 77 anys) i els personatges del jutge Padrón i de la jutgessa Ruiz Arcas són una forma de no assenyalar Del Olmo pel seu nom com a autor de la injustícia que acabaria, el 2010, amb una absolució de tots els acusats.

Com es va encarregar de recollir la corresponsal d’ETB a Madrid Amaia Etxezarreta en la crònica de l’estrena, en aquella funció va tenir lloc una coincidència cridanera entre el públic: Martxelo Otamendi hi acudia i es va trobar a la cua amb dos jutges de l’Audiencia Nacional, Santiago Pedraz i José Ricardo de Prada. A més de ser un homenatge al periodisme –“un diari és com Guerra i pau en petit”, es diu en l’obra–, el públic viurà els interiors de la caserna d’Intxaurrondo i les vexacions i tortures, com ara la pràctica de la bossa (cobrir el cap amb una bossa de plàstic fins a causar asfíxia) aplicades pels agents de la Guàrdia Civil Langueiro i Torque, encarnats magistralment per Asier Hormaza i Iñaki Rikarte. L’obra recull l’onada de solidaritat des de Catalunya. I qui busqui reflexions sobre el gremi periodístic més enllà del cas Egunkaria, ara fa divuit anys, també les trobarà. “És aquesta la nostra tasca? Oblidar-ho tot tota l’estona a força de...”, es pregunta el redactor Joseba. “... vendre l’oblit com si fos una cosa nova?”, intervé Torregarai. “La regla d’or: no existeix cap història que no es pugui explicar al primer paràgraf”, conclou Txano. I això inclou les històries d’injustícia.