Van néixer com un intent de solucionar l’excés de coses acumulades al llarg de tota la vida, la majoria de les quals fan referència al món de la fantasia i la imaginació. Tenia centenars d’objectes amuntegats i vaig pensar que si trobava una manera per guardar-los em serviria per conservar-los. Era això o desfer-me’n, com feien les mares amb les andròmines dels nanos quan hi havia un problema d’espai a casa: un bon dia feien neteja i les llançaven a la brossa. Individualment, semblen coses gairebé de rebuig, amb una vida limitada, però per a mi tenen un caràcter simbòlic. Vaig decidir agrupar-les més o menys temàticament. Per exemple, tenia moltes peces que feien al·lusió als superherois, i els vaig subclassificar. De Superman, en tenia tants que en van sortir diverses caixes. O de personatges de la Marvel, sobretot un que m’agrada molt, el Daredevil, que és cec. També tenia molt material de Corto Maltés. De Sherlock Holmes. Dels herois clàssics del còmic americà, com el Flash Gordon, el Mandrake el Màgic…

Potser és el que té més caixes, sí. És un dels primers records que tinc, de quan encara no sabia ni llegir: una de les meves germanes grans es va posar malalta i uns amics de la família, els Rakosnik, sogres de l’expresident Artur Mas, li van portar Tintín i el temple del sol. Parlo de principis dels seixanta. Si un tebeo valia tres o quatre pessetes, un àlbum de Tintín en valia 60, és a dir, que tenia consideració de llibre. El vaig obrir i em va transformar. Quan tenia 14 anys la meva mare em va regalar una figura de Tintín. Una altra mare, a un adolescent no ho hagués regalat perquè li hauria tirat pel cap. Sempre m’ha fascinat el marxandatge, l’objecte comercial que m’evoca una pel·lícula, un còmic… O una obra d’art. Per a algú això és una banalització. Doncs per a mi no. L’objecte que fa de missatger entre realitats no traeix cap autenticitat: tot el contrari, posa en relleu l’obra original.

Algun objecte té un cert valor col·leccionista, però jo no me’n considero. Un col·leccionista mai faria el que jo he fet. No entaforaria les seves obres dins d’unes caixes comprades a l’Ikea. Voldria que totes lluïssin. A les Caixes friquis hi ha moltes peces maques que no es veuen. I això té a veure amb una altra de les meves passions, l’art i en especial l’art contemporani. Jo no soc artista, però he agafat elements de l’art contemporani, com la idea de l’atzar. O la de la participació de l’espectador. Cadascú trobarà un objecte amb el qual s’identificarà. Perquè, més que objectes, són sensacions.

Soc un gran nostàlgic. Però és que jo ja tinc nostàlgia de fa cinc minuts. El meu sentit de la nostàlgia és de projecció cap al futur, no només de mirar al passat. Aquesta nostàlgia em fa veure el present. Tot el que hi ha aquí em continua atraient ara i té un equivalent amb el present. Més que nostàlgia, és memòria. Com he de menysprear els meus records? Els records són el teu bagatge, el que fa que siguis com ets. Salvant aquests objectes, he salvat uns records. Però no crec que sigui només una cosa personal. Fa poc vas entrevistar el Jordi Oliveras , que deia que la cultura no només s’ha d’entendre pels artistes que actuen a l’escenari, sinó amb tot l’entorn. És com jo ho veig. No són només les meves fricades, sinó quelcom que puc compartir amb gent de generacions diverses i que a mi m’enriqueixen. El fet cultural com a intercanvi d’emocions, idees, coneixements... és col·lectiu.

És el que he intentat fer des de que vaig començar amb el periodisme. Arrufaven el nas quan proposaves temes de còmic en una secció de cultura. Ningú veia malament que s’escrivís tres dies seguits de dansa contemporània, per molt minoritària que fos. De còmic no es tolerava perquè semblava que era una dèria teva. A la cultura popular s’atreveixen a qüestionar-la. A l’alta cultura, encara que no els agradi o la menystinguin igualment, no. Que tot això ha anat canviant, per sort.

Al diari El observador. Només va durar tres anys, però va ser una etapa interessant. Els periodistes culturals vam gaudir força. I l’any següent vaig viure un dels moments més màgics de la meva vida: l’Any Miró.

A Barcelona, i per extensió a Catalunya, o ens estem tirant pedres o ens estem mirant el melic. Passem d’un cantó a l’altre de manera una mica ridícula. A la ciutat, i a tot el país, l’oferta cultural és molta i diversa. Parlo en una situació de normalitat, no en aquest moment de pandèmia. El que es queixa és perquè el que vol és ocupar un lloc de protagonisme. Hi ha molta gent que pels motius que siguin ha quedat desplaçada que es dedica a carregar contra el que passa en el món cultural. I jo, insisteixo, penso que continuem en bona línia. Que això no treu que no haguem de tenir una visió crítica, però sempre constructiva.

Més que mirar els artistes cada vegada el que miro més és l’art. Ara penso que tots els artistes són importants, inclosos aquells que abans no m’agradaven o hi tenia prejudicis. Tindré més preferències per uns, és clar. Però l’art és col·lectiu, tots els artistes el formen. I Miró aixopluga moltes mirades al voltant de l’art. És com un símbol de l’art. No va ser videoartista, però la mirada de videoartista hi és. I sí, em fa molta pena que la seva fundació estigui passant per tantes penúries. És un lloc privilegiat, la seva llum, la seva arquitectura… irradia l’energia de Miró. S’hi han fet exposicions memorables. Aquí sí que fem les coses malament. Aquí sí que critico Barcelona. Fallem deixant-nos perdre una referència de l’art internacional del segle XX que a més és nostre. No ens ho creiem i no ho sabem defensar. Tenim un altíssim nivell de creativitat, però no sabem gestionar-la. Encara no hem entès que l’art som tots, que no és el “meu” art o el “meu” museu. Hem d’aprendre a gestionar l’art com un ens col·lectiu.

Amb un clauer dels Conguitos, una imatge que avui es rebutja. Però és que jo ja ho espero que les Caixes friquis siguin políticament incorrectes. És una realitat d’un moment, no podem fer com a la Unió Soviètica, que esborraven de la foto els que queien en desgràcia.

Conté coses eròtiques, com una figura d’una actriu porno que em van regalar en un Saló del Còmic o una caixa de tabac que el meu amic dibuixant Miquel Fuster personalitza amb retalls de la seva col·lecció de revistes porno. Hi he posat la cortina perquè si venen escoles ningú es pugui sentir ofès. I no ho dic pels nanos, que n’han vist de més fortes.

Sí, amb mascaretes del Joker i del Superman, hidrogel de Star Wars i de Disney i objectes inútils com el que em van regalar quan vaig comprar tòner per a la impressora, una mena de ganxo per no tocar la porta de l’ascensor.

Les coses no seran iguals, però no espero gaire canvis. En sortirem més tristos, segur, però jo intentaré recuperar el ritme de sempre. Penso que els que quedaran més tocats seran els adolescents, i amb raó. A mi no m’ha importat gaire haver-me de quedar més temps a casa. No he entès l’obsessió per les terrasses dels bars. O per passejar a la muntanya quan abans no hi havien anat mai. M’ha sorprès veure les dificultats que té la gent d’enfrontar-se amb si mateixa. La pandèmia ens ha posat cara a cara amb els nostres problemes, domèstics, familiars… I d’això la gent n’ha sortit molt debilitada.

No, però sí que n’hi ha un en la qual tinc les medalles dels Maristes, d’assistència i puntualitat, per res més me’n van donar. És una pota de conill que em vaig pensar que em portaria sort a la final de la copa de la UEFA de l’Espanyol. En fi. En tinc una d’específica dedicada al meu equip, amb gespa que vaig recollir a l’últim partit de Sarrià. Vull dir amb això que hi ha gent que es pensa que aquestes caixes es podrien fer anant a un tot a 100, i no.

Sí, però en el sentit de persona contracultural que tenia quan jo era jove. Érem els rarets. Ara el concepte friqui té un pedigrí admès. I a mi el que no m’agrada són els que es fan els friquis, els que van de guais a les tertúlies parlant de les sèries de televisió. Per mi el friqui és el que per tenir un pin de Superman, que valien una pasta, havia d’anar a botigues especialitzades o s’havia de comprar no sé què. El friqui recercador de tresors que es trobaven als tambors de Colon, el que ara serien els ous Kinder. L’emoció de la troballa de coses insignificants. Això és un friqui.

El que no trobo a faltar és la tensió del dia a dia d’una redacció. Ara podré fer el que realment m’interessa: anar a veure exposicions, per exemple. Dedicar-me al periodisme cultural va ser una excusa per estar a prop dels universos que m’agradaven. Com la música. De fet, primer vaig voler ser comentarista musical. El problema que veig al nostre sector amb aquestes prejubilacions és que marxes quan comences a tenir coses interessants a dir. És clar que hi ha altres tribunes, a les xarxes socials, però a mi no m’acaben de fer el pes.

Un periodista cultural ha d’estar compromès amb la cultura. Això és indispensable. No crec en el mantra que un periodista ho és de tot, avui de política i demà de cultura. A partir d’aquí, aquesta implicació no és el que molta gent interpreta, és a dir, una obligació. A mi moltes vegades m’ha fet por entrar en una galeria perquè el primer que et pregunten és quan ho publicaràs. No pots ser notari de tot el que passa. El periodista cultural ha ser un observador atent i ha d’intentar anar teixint les vinculacions de tot el que passa. No marcar tendències; que, per cert, avui les tendències que es marquen són de fa vint anys. Voler descobrir la sopa d’all, no. I una cosa molt important: tenir clar que el teu destinatari no és l’artista, el museu… és el públic. El món de la cultura sovint es pensa que escrivim per ells. Hi va haver una època que si parlaves d’un best-seller et miraven malament. Havies de parlar d’una obra amb més profunditat. A Londres, de jove, vaig descobrir unes llibreries que aquí no teníem. Aquí eren per a intel·lectuals. Allà hi havia llibres per a tothom. Això ha canviat, sí, però perviu certa idea que la cultura és per a gent d’un nivell. L’altre dia vaig anar a veure una obra de teatre aficionat. Vaig gaudir moltíssim. La cultura no ha de ser necessàriament molt bona. La cultura ha de ser cultura, explicar històries. I perquè hi hagi una cultura genial hi ha d’haver altres coses. Jo reivindico aquest ventall més ampli de la cultura.

La cultura encara interessa poc als mitjans. Els periodistes culturals tenen molt de mèrit de batallar en aquest camp. La cultura és important per a les persones, el que passa és que les persones no saben fins a quin punt la cultura és important per a elles. La vida de la gent està molt condicionada a tot el que es gesta en el món cultural, però la gent no en té prou consciència. Per això m’oposo a la cultura de franc. Penso que s’ha de pagar, perquè aquesta idea d’oferir-la gratuïtament porta a no valorar-la. “No m’agrada l’art contemporani”, diuen. Si no hi hagués art contemporani, la teva vida no seria la que és. Als anuncis publicitaris els permeten de ser críptics, a l’art, no. Però una altra cosa, relacionada amb el que t’he dit abans, és que la gent té por perquè sempre surt l’intel·lectualet de torn a deixar-la en ridícul. La divulgació de la cultura ha d’anar en contra d’això.

Un relat de la seva història. S’està adquirint patrimoni per posar-lo a disposició de diferents museus. Desgraciadament, ja ha marxat molta obra. No oblidem que Catalunya, dins de l’Estat espanyol, ha sigut una potència no només creativa, sinó també industrial. A la comissió també hi ha el Joaquim Noguero, el Toni Giralt i la Marika Vila, que aporta una perspectiva de gènere. Ha sigut una de les lluites de la meva vida. El Carles Santamaria i jo vam fer fa força anys al CCCB la Factoria d’humor Bruguera. Abans havíem presentat el projecte a l’Ajuntament de Barcelona, i ens el va rebutjar. No van entendre absolutament res.

A l’època del conseller Tresserras semblava que ja era una realitat. Amb el còmic hem perdut una gran oportunitat. Per culpa de certes elits culturals, com dèiem. Quan el món de la cultura es cenyeix a uns quants tòpics i a una visió tancada que només es regeix per conceptes de cultura reconeguda, la caguem.

La dedicada a l’Enric Sió, feta amb objectes de la seva taula de dibuix. La vam fer conjuntament amb la seva companya, la Carme Amorós, poc abans que ella també morís.