Música
Love of Lesbian
Grup de música
“Havíem espremut l’humor, la poesia...; ens faltava la ràbia”
Catalunya, amb Espanya, ha adquirit una certa pulsió sadomasoquista
Ara és fàcil dir que calia fer-lo, aquell concert al Sant Jordi, però vam dubtar molt
El Poeta Halley, el que, fins aquest mes, era l’últim disc de Love of Lesbian, va ser publicat el març del 2016. D’ençà aleshores hi ha hagut el Procés, una pandèmia i, en clau de grup, un canvi de management i la baixa de Joan Ramon Planell, un dels seus membres fundadors. Els resultats emocionals de tot plegat els comparteixen, ara, a V.E.H.N. (Viaje épico hacia la nada), un disc marcat per la ràbia existencial i l’enuig que el grup de Sant Vicenç dels Horts publica menys d’un mes després del seu concert, davant de 5.000 persones, al Palau Sant Jordi. Santi Balmes (veu i guitarra) i Julián Saldarriaga (guitarra i veu) ens atenen després d’haver passat, com ja vam fer per al concert del Sant Jordi, per un test d’antígens.
Com porten la digestió del primer concert sense distàncies de seguretat d’ençà de l’esclat de la pandèmia?
(SB) Serà un procés lent de digestió. Ara, a toro pasado, és fàcil dir que calia fer-lo, aquell concert, però la veritat és que vam dubtar moltíssim. En el grup hi va haver força debat i, a la nostra oficina de management, que es qüestionava si fer una cosa així dies abans de treure un disc no era disparar-se un tret al peu, també. De mica en mica, però, vam anar coneixent de prop els protocols, vam adonar-nos que estàvem en bones mans, i vam començar a preocupar-nos de fer un bon concert i prou.
A la portada de ‘V.E.H.N. (Viaje épico hacia la nada)’, feta per l’il·lustrador Javier Jaén, i que recorda aquelles que, als anys setanta, el col·lectiu de grafisme Hipgnosis va fer per a bandes com Pink Floyd, es veu un home a punt de llançar-se a una piscina que no sabem si està plena o buida. És com s’han sentit?
(SB) Sí, durant molt temps hem estat la persona aquesta de dalt del trampolí. Durant els anys previs a la sortida del disc hem pres decisions que ens han fet estar en un gran estat d’incertesa. I, ara, màgicament, i malauradament, ha coincidit amb la pandèmia, on la incertesa és total. (JS) Hem estat en un abisme, ja que vam deixar l’oficina de management amb què havíem treballat durant deu anys, vam patir canvis en el grup, hem tingut un any i mig d’inactivitat... La idea del disc ja era present abans de la pandèmia, però aquesta ha donat al missatge encara més profunditat.
Com ha alterat el seu calendari?
(JS) Les cançons les vam fer quan encara no havíem acabat la gira d’El Poeta Halley, amb estades a la Casa Murada (Banyeres del Penedès) tan bon punt trobàvem el moment. Durant la primera hi va haver l’explotació de la petroquímica de Tarragona, el temporal Glòria, un camió cisterna bolcat al Vendrell que ja ens va fer confinar-nos... Teníem la sensació d’estar fent un disc en plena apocalipsi, però ni de conya imaginàvem que encara faltava un virus per canviar-nos la vida. El disc havia de sortir primer al maig, després a l’octubre i, finalment, ho ha fet a l’abril.
Estem davant del primer “disc polític” de Love of Lesbian?
(JS) Bé, és cert que mai fins ara havíem tocat determinats temes, però hem intentat sempre no estar dins d’una determinada opció política, començant perquè, entre nosaltres mateixos, en qüestions polítiques, no tots pensem igual. Hi ha desacords. (SB) De tota manera, quan inserim en la nostra música algun tipus d’opinió política, sempre està passada pel sedàs emocional. I, a l’hora de fer aquest disc, sí que han passat coses que ens havien provocat un conflicte emocional. La irrupció de l’extrema dreta, per exemple, no únicament t’afecta en l’apecte intel·lectual, sinó també a les entranyes. I el Procés, òbviament, també ens ha tocat emocionalment a tots.
Hi ha una cançó, en el disc, titulada ‘ Catalunya Bondage ’.
(SB) Tinc la sensació que, a Catalunya, ens retroalimentem amb Espanya com ho fa una ama amb el seu client. Hem adquirit una certa pulsió sadomasoquista, ja que era molt naïf pensar, i aquí m’hi incloc, perquè jo també m’ho vaig creure, que el Procés ens portaria al diàleg. Al cap d’un temps penses: “Però... no ens havia avisat, ja, la història?” Tinc la sensació que, potser inconscientment, i d’una manera molt freudiana, ens estem acostumant a aquest toma y daca, i que ens retroalimentem com Messi ho fa amb Cristiano Ronaldo o Sherlock Holmes amb el Professor Moriarty. En uns temps en què bloquegem les notícies que no ens agraden i que l’únic que busques és la reafirmació, és fàcil pensar fins a quin punt estem tots manipulats.
Després de la declaració d’Oriol Junqueras al Tribunal Suprem, Santi Balmes va piular a Twitter que el líder d’ERC, exalcalde del seu poble, “mai, mai, mai” havia estat violent. Hi està en contacte?
(SB) Li vaig escriure i em va contestar. No podem obviar que Junqueras ha estat l’alcalde del nostre poble i que és algú a qui coneixem més enllà de les seves idees polítiques. És algú que ha estat molt important tant per a Catalunya com per al microespai que representa un poble, amb la qual cosa és inevitable que et sentis interpel·lat.
Aquestes emocions que traspuen el disc, com es canalitzen, quan ja no es tenen, per exemple, vint anys, sinó més de quaranta?
(JS) Amb 18 o 20 anys hauríem estat cremant contenidors com alguns dels nostres amics o veïns. Amb 40, però, en fas cançons. Era un compte pendent que teníem, aquest. Havíem espremut l’humor, la poesia, la ironia...; ens faltava la ràbia, que és una branca emocional que havíem tocat en poques ocasions.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.