Poc es podia imaginar Donald Trump quan es referia amb menyspreu al seu rival electoral titllant-lo de sleepy Joe (Joe, l’adormit) l’arrencada trepidant que tindria, unes setmanes després, la presidència de Biden. La premsa de tot el món recollia aquesta setmana les iniciatives impulsades pel nou líder demòcrata durant els seus primers cent dies a la Casa Blanca. La llista és impressionant: el president ha doblat l’objectiu de vacunació contra la Covid-19 a què s’havia compromès durant la campanya i ha fet aprovar pel Congrés un pla de gairebé dos bilions de dòlars per rescatar l’economia; ha fet tornar els EUA a l’Organització Mundial de la Salut i a l’acord de París amb objectius climàtics més ambiciosos; ha fet passos per avançar cap a la igualtat racial i el control d’armes; ha anunciat per a enguany la retirada de la guerra més llarga que ha lliurat el país, la de l’Afganistan, abans de la data simbòlica de l’11-S, i ha proposat a l’OCDE la instauració d’un impost mínim global a la facturació de les grans multinacionals per evitar paradisos fiscals.

Biden planteja injeccions massives de diners (fins a sis bilions de dòlars en inversions socials i en infraestructures) per rellançar els EUA, un salt que pretén finançar apujant impostos a les grans corporacions i a les grans fortunes i que s’emmiralla –per la seva ambició transformadora– en el New Deal de Franklin D. Roosevelt, el president que va combatre la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat introduint, entre d’altres fites, la seguretat social, el sistema de pensions i el salari mínim. El renovat protagonisme estatal ha fet que alguns analistes vegin també en el mandat de Biden una “contrarevolució” a l’era neoliberal inaugurada per Reagan als anys vuitanta i que tindria continuïtat en líders demòcrates com ara Clinton.

L’optimisme amb què engega la presidència de Biden, però, contrasta amb la impaciència que s’estén per Europa per la lentitud del ritme de la recuperació. Mentre que als EUA s’albira ja l’escenari post-Covid, a aquesta banda de l’Atlàntic la sortida de la crisi es complica pel retard en la campanya de vacunació del coronavirus i el feixuc procés burocràtic per desbloquejar el fons de recuperació de 750.000 milions d’euros aprovat l’any passat per modernitzar les economies europees. França i Alemanya han pressionat la resta de socis perquè presentin en el termini previst els plans detallats d’inversions i reformes que pensen aplicar amb les transferències de la UE, i també la Comissió Europea i el Consell Europeu perquè s’afanyin a analitzar aquestes propostes i a validar-les, de manera que els diners puguin arribar a destí a finals d’estiu, com a molt tard. Al continent hi ha por de quedar despenjats dels EUA i la Xina, que, en la nova cursa per l’hegemonia, sobretot tecnològica, premen amb força l’accelerador.