Berlín va ser aquest Primer de Maig una mena d’aparador de les incerteses que envolten l’“era post-Angela Merkel” i la sensació que la seva coalició no en té la resposta. La pandèmia ha evidenciat les mancances derivades de l’obsessió per l’austeritat dels gairebé setze anys de mandat de la cancellera. I això fa que la figura emergent, de cara a les eleccions generals del setembre, no sigui ni el candidat del bloc conservador de Merkel –el centrista Armin Laschet– ni el del seu soci socialdemòcrata, el ministre de Finances Olaf Scholz.

Els sondejos col·loquen en primera posició la líder dels Verds, Annalena Baerbock. I el clam del carrer reflecteix allò que s’ha negligit durant anys: la manca d’inversió en un país industrialment ric, però on algunes coses –com la digitalització– funcionen a pedals.

Hi havia unes vint marxes convocades, només a Berlín, ahir. I uns 5.000 policies preparats perquè es mantinguessin a distància les unes de les altres. La més complicada era la dels Querdenker –els anomenats “Pensadors transversals”–, un col·lectiu que diu que representa els defensors de les llibertats individuals i en què es barregen ultradretans, conspiranoics i ciutadans farts de restriccions. Des d’aquesta setmana estan sota vigilància de l’espionatge d’Interior per la seva radicalització i agressivitat. Des de la pantalla de la “transversalitat” són un focus de fake news, que consideren els mitjans de comunicació com a còmplices de la “dictadura” dirigida per Merkel. Finalment la convocatòria va aplegar menys de mil seguidors, mentre a la resta de la capital desenes de milers de ciutadans marxaven contra la precarietat laboral i social. Hi havia prou manifestacions d’altres grups farts de restriccions, com els dels propietaris de clubs, bars, cinemes o món de la cultura, tancats des del novembre i sense perspectives de quan podran reobrir. Qui volia fer sentir la seva veu contra la paralització de la vida pública tenia on fer-ho, sense haver de barrejar-se amb els Querdenker.

Per Kreuzberg i Neukölln, els dos barris més multiètnics, va discórrer la tradicional marxa de l’esquerra anomenada Primer de Maig Revolucionari. Durant anys es considerava la més perillosa, ja que acostumava a acabar a pedrades contra la policia. Aquest any l’enemic anava més enllà dels factors ideològics esquerrans: la guerra comuna va contra l’especulació immobiliària. La sentència del Constitucional, que va tombar l’anomenat “fre al preu dels lloguers” era el tema dominant. Berlín ha deixat de ser un oasi on el preu de l’habitatge és moderat. Ha entrat en la dinàmica especuladora d’altres capitals europees, i aquesta és, ara per ara, la principal preocupació del ciutadà corrent.

La marxa esquerrana va ser una mena de continuació de la que va tenir lloc hores abans, amb milers de bicicletes des de diferents punts de la ciutat i en direcció als barris rics de la capital. Era una manifestació compartida entre avis, pares i fills, en què el preu de l’habitatge era també el cavall de batalla principal.