Es veu que la icona del teatre i el cinema Sarah Bernhardt (1844-1923) es va comprar un taüt i que hi dormia sovint, com assajant per a la funció definitiva: li encantava l’univers fúnebre. Ara és Lluïsa Cunillé la que decideix que hi habiti una icona del Paral·lel barceloní, coneguda com “l’emperadriu”, a finals dels anys vint. En aquests anys agitats, en què s’escola la dictadura de Primo de Rivera i s’ensuma l’arribada de la II República, el Paral·lel era un punt de trobada per al gaudi i també per a la tertúlia política. Xavier Albertí, que enguany abandona la direcció artística del TNC després de set temporades, dirigeix la tragicomèdia L’emperadriu del Paral·lel, de la seva dramaturga de capçalera –o és el director de capçalera de la dramaturga?–, a la Sala Gran del TNC. S’estrena dijous i s’allargarà fins al 13 de juny.

Ens situem pocs mesos abans de la proclamació de la II República. L’emperadriu del Paral·lel és la fotografia de les hores de vetlla per una gran diva: Palmira Picard (nom inventat que s’inspira en l’adversària històrica de la cupletista del Paral·lel, Raquel Meller). En el seu edifici de cinc plantes, s’hi retrata el personal que es movia per aquell Poble-sec dels obrers. María Hinojosa representa Picard. Al costat del seu fèretre s’acumulen els i les amants. La peripècia que ha escrit Cunillé planteja que el periodista Francesc Madrid (responsable que el barri V de Barcelona es bategés com a Barri Xino) rep l’encàrrec de fer-ne una necrològica al diari. Per poder-ne escriure unes ratlles, es dedica a passejar pel Paral·lel. Entra al bar La Tranquil·litat i topa amb personatges històrics (Valle-Inclán, Lerroux, Ferrer i Guàrdia, Josep Sampere, “el rei del cacauet”...) i d’altres de ficticis (un tatuador, un espiritista, un apoderat taurí vingut d’Olot, un sereno i prostitutes del bordell). Els seus ulls i comentaris amaren l’escena.

Albertí és un militant defensor de la cultura que es va coure en aquell Paral·lel. En els anys posteriors a la I Guerra Mundial havia passat a ser una mena de capital de l’espectacle (amb una concentració d’espais per a l’entreteniment més variat inigualable a Europa), perquè la neutralitat de la Gran Guerra va fer que es convertís en espai d’acollida per als artistes i els empresaris del sector. La possibilitat de comercialitzar béns de tot tipus amb els dos fronts va permetre anys de vaques grasses per a la burgesia i també per als seus obrers (que havien aconseguit reivindicacions històriques com la de les jornades de vuit hores gràcies a la vaga de La Canadenca, el 1919). Al carrer hi ha pistoles i les bombes són l’arma de l’anarquisme més irat.

Pere Arquillué és Francesc Madrid. Per a l’actor, aquesta peça completa una trilogia sobre els espectacles de revista en què ha treballat amb Albertí: El dúo de La Africana, Vida privada i, ara, L’emperadriu del Paral·lel. “Aquesta és l’obra que connecta més amb el món d’avui”, assenyala Arquillué. L’actriu Sílvia Marsó torna al TNC (el 2019 hi va debutar amb El gran mercado del mundo, de Calderón de la Barca). “Jo soc una noia del Poble-sec”, aclaria fa uns dies en la roda de premsa, i advertia que, de molts dels personatges que s’hi citen, n’havia conegut anècdotes a través dels seus familiars. Ella interpreta el paper fictici d’una pianista que ha perdut la feina des de l’entrada del cinema sonor. I, com bona part del veïnat, mira de sobreviure.

En la peça de Cunillé, hi intervenen uns 40 personatges. Per això, Chantal Aimée adverteix que “hi ha una altra funció” entre caixes per la velocitat amb què s’han de fer els canvis de vestuari i caracterització. Completen el repartiment Montse Esteve, Alejandro Bordanove, Oriol Genís, Mont Plans, Jordi Domènech, Aina Sánchez, Roberto G. Alonso, Albert Mora i Carme Sansa. Aquesta veterana actriu celebrava poder interpretar, per fi, un paper de la dramaturga que ha seguit contínuament. I que fa tot just quinze dies participava també en una lectura dramatitzada a la Beckett.