Les administracions es perfilen com un dels principals contractadors en l’escena postpandèmia, després de molts anys d’absència per les polítiques d’austeritat, en què les plantilles públiques s’han envellit i precaritzat. La gravetat de la situació és tal que la Unió Europa ha instat el govern espanyol a corregir l’alta temporalitat com a condició per accedir als fons de recuperació Next Generation.

El problema és comú en totes les administracions de l’Estat, però a Catalunya afecta d’una manera molt important la Generalitat, el principal proveïdor de treball públic del país, amb dos de cada tres empleats. Entre el 2008 –l’any de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera i l’inici de l’època de les retallades– i l’actualitat, els treballadors inscrits en el registre general de personal de la Generalitat han augmentat en 16.203 persones, malgrat que hi ha 9.861 funcionaris menys, i que els treballadors laborals indefinits s’han reduït en 2.419 efectius. En aquestes circumstàncies, l’increment global només s’explica perquè les necessitats s’han cobert amb personal interí i temporal. En concret, el personal interí ha augmentat un 75%, fins als 61.623 que hi ha en l’actualitat, i els treballadors laborals temporals, ho han fet en un 33%, fins als 8.699. La temporalitat ja suposa el 40,6% de la plantilla de la Generalitat.

No obstant això, la fotografia general amaga desequilibris força significatius entre col·lectius. Així per exemple, el cos de Mossos d’Esquadra, en què no pot hi haver personal temporal, registra un increment net de funcionaris d’unes 4.000 places entre els anys consultats (març del 2008 i març del 2021). En un context de saldo global negatiu, això comporta que hi ha àmbits en què s’ha incrementat la temporalitat. Així, per exemple, en el cos d’administració i serveis, on han desaparegut 3.341 places en un col·lectiu de 15.149 persones, la temporalitat és majoritària: el 51,6%. En l’administració de justícia també és aclaparadora, gairebé el 50% de la plantilla és interina. “S’ha evaporat molta plantilla i, en alguns casos, és per la privatització encoberta d’alguns serveis; calen programes d’ocupació pública que acabin sent places estructurals”, denuncia Assumpta Barbens, secretària d’acció sindical de l’organització IAC-CATAC.

Des de la Generalitat es reconeix que l’interinitat ha estat la manera de cobrir unes necessitats creixents de personal, però es culpa de la situació les anomenades “taxes de reposició d’efectius”, que han estat un mecanisme de control del govern de l’Estat per limitar la incorporació de nou personal. En teoria, aquestes taxes determinen cada any l’oferta de places en funció de les baixes de l’any anterior, ara bé, “durant els anys 2012-2015 la taxa de reposició va ser de zero, és a dir, que no va ser possible oferir, ni convocar places, ni tan sols les vacants del personal que es jubilava”, lamenten fonts del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública.

Les taxes de reposició han demostrat que són poc eficaces per limitar la despesa pública perquè, en el cas de la Generalitat, les necessitats han continuat augmentant. En canvi, han generat grans borses de personal temporal i “ha anul·lat la capacitat de gestió a mitjà i curt termini de la massa laboral de la Generalitat, la qual cosa planteja un problema també d’envelliment i impossibilitat de dissenyar plans de carrera per als mateixos treballadors públics”, afirmen les mateixes fonts.

Cal pensar que, segons un estudi dels centres de formació per a oposicions Adams, el 45% dels treballadors de la Generalitat s’hauria de jubilar en els pròxims quinze anys, l’11% en només cinc anys. Un altre cop, els treballadors d’administració i serveis són dels més afectats: el gruix del col·lectiu està entre els 45 i els 59 anys (són el 57% del total). I més del 13% té 60 anys o més. Des del sector de la formació de candidats s’insta l’administració a negociar un calendari per fer-ho de manera organitzada: “La jubilació de treballadors és un repte de gran envergadura i cal planificar com compassar les sortides amb l’oferta pública”, diu Estel Teixidor, responsable del centre Adams de Girona.

El govern català assegura que ha fet tots els esforços possibles per combatre aquesta deriva, especialment a partir del 2017 quan es va obrir una mica l’aixeta amb els anomenats “processos d’estabilització i consolidació de l’ocupació temporal a les administracions públiques”, del govern central i dels sindicats. Aquests mecanismes habiliten la convocatòria de concursos-oposicions, que combinen proves selectives de capacitat (oposició) amb la valoració dels mèrits dels candidats (concurs), en relació amb els serveis prestats.

Ara bé, els sindicats no estan d’acord que la regularització dels interins es faci amb convocatòries públiques d’oposicions, perquè entenen que suposa un greuge comparatiu. Barbens posa l’exemple de la convocatòria de 173 de places de treballadors socials de la Generalitat que va tenir lloc el mes d’abril passat després de més de vint anys sense ofertes. S’hi van presentar unes 800 persones en plena pandèmia: “Persones de més de 50 anys que fa molts anys que estan en una situació de temporalitat es van haver d’examinar amb joves que acaben de sortir de la facultat; no es poden barrejar persones en situació d’abús amb les que no ho estan”, diu. Un cas similar és el de les oposicions de tècnic especialista en educació infantil (TEEI). Hi ha en marxa unes oposicions per cobrir 756 places, quan n’hi ha 904 en actiu: “No hi ha voluntat real d’estabilitzar les places”, han manifestat els portaveus del col·lectiu.

IAC-CATAC, que lamenta la falta de diàleg amb la Generalitat, demana un canvi normatiu com el que el juliol del 2020 va presentar la CUP al Parlament: una llei d’estabilització del sector públic, que proposava l’equiparació de drets amb els funcionaris sense que això signifiqués una igualtat d’estatus.

Com es deia a l’inici, el problema no és exclusiu de l’administració catalana. L’informe semestral del registre de personal al servei de les administracions espanyoles, la temporalitat afecta un 22,5% del total de 2,5 milions de treballadors públics de tot l’Estat.

Ara, el govern de Pedro Sánchez ha endegat una iniciativa per posar-hi solució. Ho ha fet pressionat per Brussel·les, que ha posat com una de les condicions per accedir als fons de recuperació Next Generation la reducció de la precarietat i la temporalitat en l’ocupació a Espanya. Però també per les sentències de la justícia que fa anys que assenyalen el frau de llei que suposa tenir treballadors sense plaça més enllà dels tres anys que marca la legislació. En concret, diversos jutjats van presentar preguntes prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE, que el març passat es va pronunciar recriminant a l’Estat espanyol l’abús de la temporalitat. De moment, el ministre Miquel Iceta ha endegat la reforma de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Cal recordar que Catalunya no té una llei pròpia de la funció pública.

De tota manera, al Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública no esperen canvis que vagin en la línia d’augmentar el marge de maniobra del govern català. “No s’albiren canvis rellevants a curt termini; no ens quedarà més remei que continuar fent el màxim esforç possible per reduir la temporalitat, sempre dins les previsions de la normativa bàsica estatal”, afirmen. Això es traduirà en un degoteig de convocatòries de places, els pròxims mesos. Ara bé, la pandèmia ha alterat l’agenda i el més provable és que no es puguin fer totes.