Moltes empreses acaben de tancar l’exercici i de formular els comptes anuals. Algunes empreses els han d’auditar i d’altres s’ho estan pensant. La resta s’haurien de plantejar el dubte, a la manera shakesperiana, d’auditar o no auditar.

Hi ha obligació d’auditar quan durant dos exercicis consecutius la societat compleix dos dels tres requisits següents: un total actiu superior a 2.850.000 euros, un import de xifra de negocis superior a 5.700.000 euros i un nombre de treballadors superior a cinquanta. Qualsevol soci té dret a demanar el nomenament de l’auditor de comptes quan hi ha l’obligació de fer l’auditoria i no s’ha fet. Els socis que representin el 5% del capital (sense comptar autocartera) poden demanar-la, encara que no hi hagi l’obligació d’auditar, si no han passat tres mesos des del tancament de l’exercici.

Podem pensar que només cal fer una auditoria per detectar fraus, però aquest no és l’objectiu. Una auditoria tampoc no és una anàlisi financera de l’empresa. L’auditoria de comptes és un procés mitjançant el qual un expert independent avalua els estats financers per assegurar que reflecteixin una imatge fidel de la comptabilitat, de l’estat patrimonial i de la situació real de l’empresa. L’informe d’auditoria favorable dona fe que segons l’opinió professional de l’auditor els comptes presenten raonablement una imatge fidel. No ho certifica (un edifici al passeig de Gràcia pot valdre comptablement zero, en estar totalment amortitzat), ni garanteix que no hi hagi frau. Per cercar fraus específicament és necessari encarregar el que es coneix com a informe forensic. L’auditor no analitza tota la comptabilitat, sinó que duu a terme un mostreig mitjançant proves substantives i de control. Entre els inconvenients de sotmetre una empresa a una auditoria tenim el cost econòmic i el temps que l’organització ha de dedicar a atendre els auditors i a subministrar-los informació. Si volem un informe sense excepcions potser s’han de fer canvis per als quals no tenim recursos o que incomoden la manera de portar el dia a dia del negoci. L’informe amb excepcions no impedeix aprovar els comptes, ja que es refereixen a qüestions concretes. L’empresa té l’opció, si és possible, de fer les correccions oportunes per salvar-los.

Deixant de banda les obligacions legals, i a pesar dels inconvenients, és recomanable fer una auditoria; sobretot si no tots els accionistes treballen a l’empresa. Fer una auditoria té diversos avantatges: ajuda a millorar la comptabilitat i els controls interns, ja que detecta errors i omissions; millora la fiabilitat dels comptes i el coneixement de l’estat patrimonial real de l’empresa; redueix la responsabilitat dels administradors; dona serietat davant proveïdors i clients; ajuda a obtenir finançament; millora la confiança dels accionistes; pot ajudar a veure àrees de millora i ajuda a la formació del personal de l’empresa que hi intervé, sobretot els primers cops. Una informació més minuciosa ajuda a prendre decisions més encertades.

Per a les societats cotitzades, la llei estableix que la comissió de l’auditoria estarà formada de manera exclusiva per consellers no executius, la majoria dels quals, almenys, hauran de ser consellers independents, i un d’ells, designat tenint en compte els seus coneixements i experiència en comptabilitat i auditoria. Això també és aconsellable per a les societats no cotitzades. Recomano a les empreses familiars que deixin que els socis que no formen part del dia a dia de l’empresa escullin els auditors, i que aquests auditors els reportin la informació a ells. La Comissió Nacional del Mercat de Valors té una guia per als integrants de la comissió d’auditoria, una prova de la seva importància.

La llei estableix l’obligació de canviar periòdicament d’auditor, i convé que aquest canvi sigui real i no a societats paral·leles de qui l’està fent. Només hi ha una cosa pitjor que no fer una auditoria i és fer-la malament.

A més de l’auditoria comptable, hi ha altres inspeccions que poden ser convenients per a l’empresa segons la seva activitat i dimensió. De la mediambiental a la de responsabilitat penal, passant per la de riscos laborals o la comercial. Aquestes auditories no tenen una regulació legal tan àmplia com la primera, però sí una normativa externa com l’ISO, que dona més garanties, encara que no tant pel fet que el resultat sigui adequat com pel fet que s’ha seguit un procediment per obtenir-lo. En definitiva, la qüestió és: auditar o no auditar.