Commemoració agredolça per a l’esquerra francesa. Les forces progressistes commemoraven ahir a França el 40è aniversari de la victòria del socialista François Mitterrand en les eleccions presidencials del 1981. La del 10 maig d’aquell any és recordada com una de les últimes grans nits de l’esquerra francesa, després que el triomf de Mitterrand posés fi a més de dues dècades d’hegemonia de la dreta gaullista i inaugurés un cicle de governs progressistes fins a principis dels anys 2000.

En la vesprada de la segona volta d’aquells comicis del 10 de maig del 1981, desenes de milers de persones van concentrar-se a la plaça de la Bastilla en un gran moment de joia popular a París. Després de dècades en què l’esquerra francesa només encadenava derrotes en les presidencials, Mitterrand va imposar-se amb gairebé el 52% dels vots davant del president centrista i liberal Valéry Giscard d’Estaing. “Per a la meva generació, la noció d’alternativa no existia”, reconeixia ahir en declaracions a Libération el psicoanalista i escriptor Gérard Miller, membre destacat de la societat civil d’esquerres a França.

Tanmateix, una nostàlgia melancòlica impregna el record d’aquella data històrica per a la gauche. Aquesta commemoració es produeix en un moment de gran debilitat de l’esquerra, les possibilitats de la qual semblen força modestes de cara a les presidencials del 2022. Tot indica que aquesta es presentarà fragmentada en múltiples candidatures: la dels insubmisos, dels comunistes, i fins i tot verds i socialistes podrien anar per separat. Cap d’elles sembla capaç d’irrompre enmig del duel entre Macron i Le Pen. “Per a què serveix el passat si no és per extreure’n lliçons per al futur?”, es preguntava ahir a l’emissora de ràdio France Inter l’expresident François Hollande, que amb el fracàs del seu mandat va contribuir al profund declivi dels socialistes.

Malgrat tractar-se de dues èpoques diferents, els dirigents d’esquerres s’interessen per la victòria del 10 de maig en ser la culminació d’una dècada de remuntada per al Partit Socialista (PS). Després de la revolta del Maig del 68 i la por que aquesta va generar en amplis sectors de la societat gal·la, el socialista Gaston Defferre només va obtenir el 5% dels vots en les presidencials de 1969. Mitterrand va guanyar els comicis del 1981 amb l’etiqueta de l’etern perdedor, després d’haver estat derrotat el 1965 i el 1974.

“Analitzem 1981 com la victòria en diferit de 1968, que no va ser només un moviment estudiantil, sinó sobretot 10 milions d’obrers en vaga”, afirmava recentment al digital Mediapart el diputat Adrien Quatennens, de la França Insubmisa (ecosocialistes). Els anhels d’emancipació del Maig del 68 van arrelar en la societat francesa durant la bulliciosa dècada de 1970. Aquesta victòria en la batalla de les idees es va veure reforçada per l’aliança entre socialistes i comunistes a través del “programa comú”, amb mesures ambicioses com ara la jornada laboral de 39 hores, una cinquena setmana de vacances pagades o la jubilació als 60 anys.

Tot i que Mitterrand i el comunista Georges Marchais van presentar-se per separat el 1981 –en un bon exemple que la unió no sempre resol tots els mals en política–, van compondre aleshores un govern de coalició entre socialistes i comunistes. La voluntat de canvi, però, va durar poc. Amb el “gir del rigor” de 1983, Mitterrand va inaugurar la conversió dels socialistes francesos al neoliberalisme en matèria econòmica. Des d’aleshores, PS i decepció han estat sovint sinònims. Fins al punt que la suma de tots els partits d’esquerres a França representa actualment poc més del 30% dels vots, mentre que en la primera volta de 1981 van superar el 50%.