L’autora i directora Clàudia Cedó reprèn la maternitat, des de l’òptica d’ Escenaris Especials , a Mares de sucre, que es va estrenar dijous i que està en cartell fins al 30 de maig a la Sala Tallers del TNC. Abans d’estrenar-se, ja se n’havien exhaurit les localitats. Si ja va impactar amb aquell preciós i dolorós Una gossa en un descampat, en què abordava el dol perinatal, ara torna a furgar en aquella ferida. En realitat, aborda un tema molt més complex, d’una valentia que ennuega. Perquè posa sobre la taula la discussió sobre el dret de les persones amb diversitat funcional a decidir ser mares. És una ficció, però té arrels en una de les veritats més tabú.

El sistema judicial protegeix tant el nadó com les persones vulnerables. Es fa des d’un paternalisme protector, segurament amb la millor de les intencions, però sense preocupar-se del que pensin aquestes mares. Davant del possible cas d’excessos, no es pot posar un tallafoc que impossibiliti camins de construcció, de drets, de vida. La mirada progre, efectivament, compromet la mare, que potser no podrà assumir la responsabilitat sola, i també la societat, que ja ha entès que no es poden amagar les persones amb discapacitat com es feia dècades enrere. No hi pot haver un “ells” i un “nosaltres” que els disgregui, com denuncia un dels personatges. Tot i que cal trobar mecanismes per garantir que cada pas en la vida de cadascú sigui responsable i pensat per enfortir la xarxa de la societat.

En una societat carregada de models excloents, els amants han de ser joves i respondre a uns cànons de bellesa que marginen la majoria. Clàudia Cedó creu en l’empoderament del teatre, per a tothom. Per això, des de fa uns 15 anys, desenvolupa el programa Escenaris Especials. I amb una colla de persones en risc d’exclusió social –el risc és que se’ls arraconi, diu la Cloe, amb un aplom que tomba a escena– es qüestionen la vida. Com a dramaturga, hi ha aportat uns punts de vista insòlits (L’home sense veu, La desacceleració de les partícules, Et planto…) que ajuden a posar un mirall revelador al davant de la societat aparentment perfecta i orgullosa de la seva tolerància.

Per poder construir aquest muntatge (de dos anys de procés, per culpa de la pandèmia), el TNC ha hagut de construir un lavabo adaptat per a actors. En un teatre que es va construir el 1996. Això diu molt de com s’han de trencar fronteres. Cedó tria el tema que preocupa els seus usuaris, que a còpia de fer teatre i ballar i expressar-se a l’escenari, s’atreveixen a fer tres setmanes de temporada a la Sala Tallers. Si Iván Morales va voler donar l’altaveu als joves dels marges (Heroïnes o res), Cedó escolta i escriu a partir del que preocupa els seus actors d’Escenaris Especials.

Els quatre intèrprets (Andrea Álvarez, Marc Buxaderas, Mercè Méndez i Judit Pardàs) es converteixen en l’altaveu que reclama justícia en la pell de quatre personatges que viuen en una casa compartida (amb l’acompanyament d’una fundació). Tenen el suport de Teresa Urroz (una mare que infantilitza la filla, sense adonar-se’n), Maria Rodríguez (ja va mostrar la tendresa en les funcions d’Una gossa…) i Ivan Benet, que, després del cameo a Cinema al Lliure, ara s’hi implica fins al fons. La generositat de tota la companyia no estova el discurs compromès, valent i arriscat del dret a la maternitat de totes les persones sense exclusió.