L’anomenaven “el jutge noiet” (“il giudice ragazzino”). Rosario Livatino era jove i tenia unes faccions i una veu que feien que ho semblés encara més. De caràcter reservat, auster i incorruptible, formava part d’una generació de magistrats del sud d’Itàlia que van plantar cara al mal endèmic del país: la màfia. I enfrontar-se a la màfia és enfrontar-se al poder, en totes les seves formes. A Livatino el va assassinar a trets la màfia el 21 de setembre del 1990, als 38 anys. Des del dia 9 passat, l’Església catòlica l’ha convertit en beat. El primer jutge beatificat és un magistrat antimàfia. I això, en un context en què l’Església, com a estructura de poder, ha estat massa sovint ambigua o còmplice de la màfia, és un missatge significatiu.

La data triada per a la cerimònia tampoc és casual. El 9 de maig del 1993, Joan Pau II, de viatge a Sicília, després de parlar amb els pares de Livatino, i saltant-se el guió previst, va fer el primer discurs d’un pontífex contra els mafiosos. “Convertiu-vos!”, els va dir, mentre els recordava que matar innocents té poc de bon cristià. Per primer cop, l’Església prenia una posició nítida contra la màfia, que no s’ho va agafar bé. El 27 de juliol van fer esclatar cotxes bomba a les esglésies romanes de Sant Joan del Laterà i Sant Jordi del Velabre, amb un balanç de 22 ferits.

La màfia s’ha servit de la simbologia catòlica per bastir els seus rituals. Els juraments d’iniciació es fan amb estampes de sants i de la mare de Déu. No hi ha cap boss digne de respecte que no tingui una capella privada, i un capellà de confiança que li oficiï les misses. Per no parlar dels funerals amb gran pompa i sermons panegírics cada cop que mor un membre destacat d’un clan. La relació entre la màfia i l’Església és profunda i ve de lluny. Els grups mafiosos basen la seva força en l’arrelament al territori, i la participació en les cerimònies religioses ha significat una legitimació imprescindible.

La màfia és conservadora per definició: sempre va a favor del poder establert. Sense la connivència d’interessos entre el poder polític, l’empresarial i el religiós amb la màfia, no hauria pogut existir. Livatino va ficar el nas en un món fet de suborns i omertà. Assenyalava els poderosos. “Un jutge ha d’oferir una imatge d’algú capaç de condemnar, però també d’entendre; ser sempre lliure i independent”, deia. Molt devot, sobre la fe opinava: “Quan morim, ningú ens preguntarà com hem estat de creients, sinó de creïbles.” Livatino s’havia ocupat també de la investigació que desembocaria en la famosa Tangentopoli.

La beatificació del jutge incòmode dona la raó als valents mossens de poble, sempre al costat dels últims i no pas dels poderosos, que han fet de la denúncia de les complicitats mafioses l’epicentre del seu sacerdoci. Com Don Luigi Ciotti, fundador de l’associació Libera contra la màfia. Livatino va ser dels primers jutges italians a perseguir delictes ambientals i a confiscar els béns dels mafiosos per propiciar-ne un ús social. A això es dedica Don Ciotti i tantes altres cooperatives del sud. “La lluita contra les màfies, que s’han sofisticat, així com les seves relacions de poder i finançament, ha d’atacar les riqueses dels mafiosos, però sobretot el prestigi social que continuen tenint”, diu el capellà. I la beatificació de qui volien mort i oblidat és un petit pas en aquesta direcció.