Probablement, la tendència es troba a mig camí entre aquests dos extrems. La covid-19 ha fet, en menys d’un any, més pel desenvolupament tecnològic i la digitalització de les empreses que un pla específic que haguéssim dissenyat a cinc anys. De tota manera, el teletreball ja estava introduït a les empreses abans de la pandèmia, encara que ara s’ha generalitzat massivament. La presència a l’oficina anirà tornant en la mesura que és essencial per a aspectes com la cohesió de grup i la cultura corporativa o la generació de sinergies, entre d’altres. Espero un escenari mixt.

Prefereixo parlar d’adaptació. La pandèmia ha evidenciat que les empreses han de treballar en la millora de molts aspectes com la salut laboral, la conciliació o la necessària millora de la productivitat en les organitzacions. Fins i tot sembla clar que el treball a distància i l’augment d’ús de les tecnologies demanen una certa adaptació de la normativa de relacions laborals. Els directors de recursos humans han hagut de “fer coses diferents de manera diferent per aconseguir resultats diferents”, que és precisament la filosofia en la qual creiem i que compartim a l’Associació Espanyola de Directors de Recursos Humans. La figura del director de persones i de recursos humans és ara el centre de decisió de les organitzacions.

L’Informe EPyCE 2020, de Posicions i competències més demandades en l’empresa a Espanya, que hem dut a terme mitjançant una enquesta a més de dos centenars de directius de recursos humans amb la participació de l’AEDRH i EAE Business School, juntament amb el Fòrum Inserta de la Fundació ONCE, revela que, efectivament, les deu posicions més difícils de cobrir a Espanya l’any passat van ser, sobretot, les de perfil més tècnic o tecnològic: data science, big data, enginyer informàtic, operari qualificat, metge, programador informàtic, comercial digital, gerent, enginyer elèctric i responsable de ciberseguretat. Com deia abans, aquesta bretxa està necessitant els millors esforços d’adaptació per a les organitzacions i, especialment, per part dels directors de recursos humans. Però aquesta falta influirà més en la productivitat i la competitivitat de les companyies que en la recuperació, que depèn més del rumb de les polítiques econòmiques que es desenvolupin a Espanya.

Aquest és un termini molt llarg per predir què pot passar. Sí que puc dir amb certesa, sobre la base de l’Informe EPyCE 2020 que acabo de citar, que el rànquing de les posicions més demandades en el mercat laboral del futur a Espanya està encapçalat per l’expert blockchain (6,79%). En el segon graó se situarà l’especialista en machine learning (6,17%), seguit pel coordinador de benestar i salut (5,25%) i el gestor de residus (5,25%). Aquests perfils ja ens marquen algunes tendències.