Per encàrrec de Grup62, l’escriptor Vicenç Villatoro ha entrevistat del gener del 2019 al juny del 2020 l’expresident Jordi Pujol. L’objectiu era conèixer la seva opinió sobre tot el que ha passat a Catalunya, també el cas Pujol, des que ell es va apartar de la vida pública arran de la confessió del juliol del 2014 sobre els diners no declarats que tenia a Andorra. Una trentena de converses, trobades personals i telemàtiques i intercanvis de correspondència s’han convertit en el llibre Entre el dolor i l’esperança, on Pujol és l’autor protagonista i Villatoro, l’autor entrevistador. El periodista no ha transcrit gravacions de conversa, sinó que ha ordenat totes les respostes i els afegitons que han sorgit al llarg d’un any i mig de treball.

En la presentació, ahir, Villatoro deixava clar que no és un llibre de conjuntura, sinó que continuarà tenint interès d’aquí a 20 anys perquè, amb ja 90 anys, per Pujol representa una mena de “testament polític”, on es parla de la relació Catalunya-Espanya i el procés, del cas Pujol, del llegat que quedarà de la seva obra de govern i ideològica, però també de la situació d’Europa i del món. El penediment i l’orgull era un possible títol alternatiu proposat per Villatoro en referència al cas personal, però també a la seva obra política. Des d’una lectura obligadament fragmentària i parcial, perquè el llibre es presentava tot just ahir, efectivament l’obra dona ràpidament la sensació que es tracta d’un testament polític i personal.

Funciona així també com una confessió de “les culpes, els errors i les febleses” que han portat un president que va governar durant vint-i-tres anys a un “ostracisme” volgut, almenys fins ara. Un ostracisme que és una penitència i un judici moral de culpable que s’imposa un Pujol cristià, que, fins i tot, admet que la seva fe ja no té l’entusiasme ni la força de quan era jove. Per la crisi personal que viu és una fe que no el consola prou. Defineix la seva fe d’avui com una fe resignada i ell mateix es censura: “Una vivència cristiana autèntica pot ser exigent, però no resignada.”

Perquè el seu compromís des de jove amb el país, la política i la família no ha evitat que se li acumulessin “els errors, les febleses i covardies, els enganys i autoenganys”, perquè, conclou, no va mantenir “la tensió de l’exigència, sobretot de l’autoexigència”, i s’ha acabat trobant en “alguna mena de laberint”.

Pujol referma que els diners d’Andorra provenien d’una deixa del seu pare i mai de cap tipus de corrupció política o financera. Però sí que dona a entendre l’explicació del cas que sostenen persones que coneixien Pujol i la seva família.

En una resposta, l’expresident explica el que un amic seu advocat li criticava: haver-se volgut “fer càrrec dels problemes dels fills” –problemes judicials– tot confessant públicament la deixa. Pel seu amic, això era un error. “Potser tenen raó”, diu Pujol, però hi afegeix que “en tot el que ens passa alguna responsabilitat moral hi dec tenir”. Responsabilitat moral per haver dedicat durant molts anys més temps de la seva vida al país i al govern que a la família.

Sobre el xoc polític del procés, Pujol en culpa la “marxa enrere” feta per la política i la societat espanyoles des d’Aznar sobre l’autogovern i el reconeixement de Catalunya en relació amb cert fair play existent després de la Transició. Però el resultat, segons ell, “ha estat dolent per a uns i altres”, perquè “l’independentisme no és prou fort per fer la independència, però sí per crear un problema molt greu a Espanya”. Pujol, que lliga la seva lluita per Catalunya amb un també compromís “amb una idea d’Espanya que no és la dominant”, conclou que totes dues no ho podran “fer aïlladament” i que hauran de “trobar la manera de lligar bé la seva relació”. Però també una “Europa disminuïda” haurà de solucionar la seva crisi interna i la del seu paper al món davant uns “Estats Units caòtics” i una Xina “que torna a creure’s destinada a ser el sostre del món”.

Qui sap si Pujol sorprendrà amb alguna obra final de la seva pròpia mà. Villatoro creu que l’expresident té avui preocupacions que tenen més a veure amb la mort o la pandèmia. Però, certament, amb 352 pàgines, avui Entre el dolor i l’esperança són les darreres paraules de reflexió política i autocrítica d’un Pujol que el president de Grup62, Josep Ramoneda, defineix com un “animal polític”, i creu que poden ser llegides implícitament com a “consells als dirigents actuals del país”.