A qui no li ha passat mai que, en agafar un avió, el temps del vol s’ha reduït respecte a l’estimació horària inicial? Diem que hem tingut el vent de cua, a favor nostre, que ens ha fet anar més ràpid i que s’ha sumat a les prestacions de l’aeronau. No sempre n’hi ha, de fet passa molt de tant en tant, i quan això succeeix cal saber-ho aprofitar, perquè no dura sempre i sovint és imprevisible. Per això, cal estar preparat, amb l’aparell en bones condicions, a fi d’assumir el repte. Des del punt de vista empresarial, el vent de cua, si el sabem aprofitar, ens pot ajudar a fer el salt d’escala per afrontar les transformacions necessàries, que si anem en condicions normals ens seran molt costoses o bé impossibles d’assolir.

Ara mateix, el vent de cua per a la nostra economia té un nom: els fons Next Generation de la Unió Europea per a la reconstrucció econòmica (i social) de la crisi derivada de la covid-19, i un cognom, els 140.000 milions d’euros per a l’Estat espanyol (70.000 en forma de préstecs i 70.000 a fons perdut). Sens dubte, es tracta d’una gran oportunitat que l’economia social ha de saber aprofitar en digitalització, sostenibilitat i resiliència, transformant els models de negoci per créixer de manera sostinguda i, en conseqüència, incrementar el seu l’impacte. No es tracta de fer el mateix a l’engròs, cal fer-ho diferent, innovant, i per aconseguir-ho necessitem escala. L’economia social té escala, però es tracta d’una suma atomitzada que cal lligar i donar-li consistència mitjançant aliances estratègiques fortes i duradores.

En aquest sentit, l’economia social a casa nostra té una llarga trajectòria i una gran diversificació de formes, des del cooperativisme en totes les seves manifestacions, fins a les mutualitats, les fundacions, les associacions i els centres especials de treball i les empreses d’inserció. Un conjunt d’empreses amb una facturació agregada de 7.800 milions d’euros i una ocupació directa de 140.000 persones que representen aproximadament el 4% del PIB, segons l’Associació de l’Economia Social Catalana (AESCAT), entitat representativa del sector.

No obstant això, també hi ha una amenaça: esmicolar-nos en mil projectes de curta volada (segurament molts dels quals són més que semblants) i cremar en un foc d’encenalls aquest vent de cua. Fa uns dies, el president de Corporación Mondragón, Iñigo Ucín, presentava projectes als Next Generation per un import de 1.500 milions d’euros i la creació de 6.000 llocs de treball. Es tracta, doncs, d’un exemple que evita aquesta dinàmica de dilució. A hores d’ara, el grup cooperatiu basc disposa de més de 200 cooperatives industrials, de distribució i serveis que ocupen 81.000 persones i és l’experiència de cooperativisme industrial més rellevant del món. Enveja sana!

La distinció d’aquests projectes amb escala s’aconsegueix, més enllà dels requeriments generals, amb el segell i el valor afegit que aporta l’economia social i, molt especialment, la seva aportació en generació i consolidació d’ocupació. Les empreses d’economia social tenen en la creació de llocs de treball un dels seus objectius i cal dir-ho alt i clar. A tall d’exemple, l’objectiu de La Fageda no és fer iogurts, això és el mitjà; l’objectiu real és donar feina a persones amb malalties mentals, de la mateixa manera que la missió de la Corporación Mondragón és crear llocs de treball cooperatius. En els dos casos, però, cal disposar d’empreses eficients i competitives.

Per afrontar-ho cal pensar en gran i preparar projectes amb suficient massa crítica i complementarietat cercant aliances, fins i tot allà on fins ara hem sigut competidors. Aliances amb universitats, centres d’investigació, amb el sector públic i, també, per què no, amb el teixit empresarial en general. Ara bé, no hi ha receptes miraculoses. Pic i pala, alliberar agenda directiva, dibuixar el projecte, cercar les complicitats necessàries i la incidència pública. En definitiva, invertir temps i recursos, que encara que siguin importants en termes absoluts es poden diluir i la repercussió és molt menor molt si el projecte s’articula en forma d’aliança.

Si fem tot això, llavors hi podrem afegir un altre vent de cua addicional de què disposa l’economia social: el plus de simpatia. I és que la societat en general valora cada cop més aquells projectes empresarials que aposten de manera compatible i efectiva per la dimensió econòmica i social, i que alhora aporten una major equitat.