Hi ha diversos monuments dedicats a recordar/subratllar algunes de les innovacions i descobertes dels catalans de tots els temps, dins i fora de les terres catalanes. Si la innovació té una autoria reconeguda, és fàcil que el monument sigui un bust. Per exemple, els monuments de Barcelona i de Palma dedicats al cosmògraf que va donar les bases del primer Sistema-Món: Jaume Ferrer de Blanes. O, els monuments de Bruges i de València a Joan-Lluís Vives, l’inventor de l’estat del benestar. Ara bé, no sempre és així. Per exemple, el monument de Montevideo al primer jardí d’infància d’Amèrica no és un retrat de la mestra Enriqueta Compte. O, en el cas dels diversos monuments a Antoni Martí i Franques, i al Dr. Jaume Ferran, hi ha de tot: retrats, simbolisme i abstracció.

Si la innovació és un objecte d’autoria col·lectiva, sovint s’opta per la reproducció a una escala 1:1, o a una altra escala. Per exemple, els monuments a l’espardenya (Sant Llorenç de Cerdans), al raiers (la Pobla de Segur), a certs telers (Sabadell), a l’Eixample de Cerdà (Barcelona), al submarí (Barcelona), a la xiruca (Tortellà). O, fent un salt al segle XX, els monuments –a Cullera i a Cuatro Vientos– de l’avió biplà, amb motor, d’Olivert-Brunet i, a la plaça Ferran Casablancas de Barcelona, el monument a l’enginyeria tèxtil. També, el monument als prototipus de Montesa a Esplugues de Llobregat. O, a Barcelona, el monument al patí de vela.

Les innovacions polítiques (grans figures a banda) han estat homenatjades, quan ha estat possible, és clar. Tenen monuments commemoratius: la Generalitat del 1359 (a Cervera), l’Onze de Setembre (a Montgat, Rubí, Granollers, Agramunt, Cardona, Premià), la República del 1873, en dinou estats en quatre continents (a Barcelona i Cerdanyola), l’Assemblea de Catalunya del 1971 (a Vic).

També, les innovacions educatives. Des del monument a les escales del coneixement de Ramon Llull (a Monistrol de Montserrat), fins als monuments dedicats a l’escola nova catalana: al Liceu Escolar (de Lleida), a la Mútua Escolar Blanquerna (de Barcelona), a Angeleta Ferrer i Rosa Sensat i a Joan Llongueres (Barcelona). Passant pels monuments de Mataró a Josep de Calassanç, o de Brussel·les a Ferrer i Guàrdia.

En canvi, la farga catalana i la volta catalana, les innovacions catalanes més difoses (segons Lluís Nicolau d’Olwer) no tenen monuments dedicats específicament. Algunes fargues catalanes s’han museïtzat (per exemple, la de la missió de San Juan Capistrano de Califòrnia), o s’han reconstruït (per exemple, al Museu del Ferro de Minas Gerais, al Brasil). Les voltes catalanes i les voltes Guastavino són, com a tals, monuments. A la vista, des de Castellar de n’Hug a Nova Delhi, passant per l’Estació Central de Nova York.

A partir, sobretot, de la Transició dels anys setanta, en moltes poblacions catalanes s’han instal·lat monuments a la família. De fet, són un monument a un determinat tipus de família: a les microfamílies, que són unes de les claus explicatives del creixement econòmic català. Hi ha monuments a la família als carrers d’Hostalets d’en Bas (família pagesa), Tarragona i Arenys de Mar (família pescadora), Granollers (avi, dos pares i nena), l’Hospitalet de Llobregat (pare, mare i fill), Tàrrega, Salt (homenatge a la família treballadora).