El cervell també té un paper clau en l’obesitat

No tot és men­jar sa per pre­ve­nir l’obe­si­tat. Inves­ti­ga­dors de l’hos­pi­tal del Mar i de l’Ins­ti­tut de Salut Glo­bal de Bar­ce­lona (ISGlo­bal) han des­co­bert que el cer­vell dels nens obe­sos pre­senta alte­ra­ci­ons a les matei­xes àrees on s’ori­gina el tras­torn obses­siu-com­pul­siu (TOC). Les han detec­tat a par­tir de l’anàlisi de les imat­ges del cer­vell de 230 nens d’entre 8 i 12 anys obtin­gu­des amb res­sonància magnètica, però no han pogut deter­mi­nar encara si aques­tes modi­fi­ca­ci­ons són la causa o bé l’efecte de l’obe­si­tat. En tot cas, sí que tenen clar que cal apos­tar per un abor­datge ampli i precoç d’aquesta malal­tia, per evi­tar que aques­tes alte­ra­ci­ons que­din fixa­des en uns cer­vells encara en desen­vo­lu­pa­ment.

“L’obe­si­tat en gene­ral i, en par­ti­cu­lar, la infan­til, s’enfoca com un mal hàbit i s’asse­nyala deter­mi­nats ali­ments com a res­pon­sa­bles, però no és del tot així”, con­firma el doc­tor Jesús Pujol, autor de l’estudi i res­pon­sa­ble de la uni­tat de recerca en res­sonància magnètica. Aquesta inves­ti­gació, la pri­mera d’aques­tes carac­terísti­ques que es fa en nens, s’ha publi­cat a la revista Cere­bral Cor­tex i ha permès detec­tar un salt qua­li­ta­tiu en infants: “que va d’un mal hàbit, en el cas del sobrepès, a una alte­ració fun­ci­o­nal del cer­vell quan el sobrepès passa a ser obe­si­tat”, indica el científic català.

Les diferències detec­ta­des es con­cen­tren en dues zones que pre­sen­ten alte­ra­ci­ons i es tro­ben hiperex­ci­ta­des. D’una banda, hi ha l’escorça orbi­to­fron­tal i l’amígdala, els cen­tres que regu­len les sen­sa­ci­ons de recom­pensa i de càstig i la seva relació amb la part del cer­vell que regula les neces­si­tats bàsiques, com ara el men­jar i les emo­ci­ons. De l’altra, l’escorça soma­to­sen­so­rial, on el cer­vell repre­senta la imatge del nos­tre propi cos.

És la pri­mera vegada que es docu­men­ten aques­tes alte­ra­ci­ons en nens i nenes que tenen obe­si­tat, però no el pri­mer cop que es detec­ten. Aques­tes modi­fi­ca­ci­ons són iguals a les de les per­so­nes que tenen un TOC i també s’han vist en paci­ents amb la malal­tia de Pra­der-Willi, un mal d’ori­gen genètic que pro­du­eix un tras­torn obses­siu i, jus­ta­ment, deriva en obe­si­tat.

El fet de tenir hiperex­ci­ta­des aques­tes zones del cer­vell pro­voca una ansi­e­tat per­ma­nent en els nens amb obe­si­tat i, alhora, altera la mateixa per­cepció del cos, mag­ni­fi­cant-la. D’aquí que els inves­ti­ga­dors reco­ma­nin un abor­datge mul­ti­dis­ci­pli­nari d’aquests casos, tenint en compte que la per­so­na­li­tat i les estruc­tu­res i con­ne­xi­ons cere­brals dels nens estan encara en for­mació.

“El nen obès és un nen que pateix molt la idea obses­siva al vol­tant del men­jar, i el men­jar no el tran­quil·litza, no en gau­deix. Només li treu l’ansi­e­tat de forma par­cial”, explica Laura Blanco-Hinojo, també inves­ti­ga­dora de l’hos­pi­tal del Mar.

Jordi Sunyer, inves­ti­ga­dor d’ISGlo­bal i també autor de la recerca, asse­nyala l’alta pre­va­lença d’obe­si­tat infan­til com “una de les majors epidèmies del segle XXI”. Per l’inves­ti­ga­dor del cen­tre finançat per La Caixa, el fet que aques­tes alte­ra­ci­ons siguin comu­nes amb malal­ties men­tals i del cer­vell ori­enta cap a un nou tipus de tipus de pràcti­ques terapèuti­ques, però sense obli­dar que la gran dis­po­ni­bi­li­tat d’ali­ments hiper­calòrics, l’excés de pan­ta­lles i la poca acti­vi­tat física són deter­mi­nants ambi­en­tals que cal con­ti­nuar man­te­nint a rat­lla.