El professor Edward de Bono va néixer a Malta un llunyà 19 de maig del 1933 i ens va deixat fa pocs dies, el 9 de juny del 2021. Ha estat, sens dubte, l’autor sobre pensament creatiu més reconegut internacionalment. Els seus llibres ja són clàssics i les seves tècniques han acompanyat milions de persones en el seu esforç per trobar idees i innovar.

Vaig tenir l’ocasió de conèixer l’Edward fa uns quants anys, quan va participar en unes jornades a EADA, de bracet de Donna Pace. Després vaig coincidir amb ell un parell de vegades més i sempre vaig poder gaudir del seu sentit de l’humor. Li encantava explicar acudits enginyosos. De fet, l’Edward deia que l’humor és una de les característiques més distintives de l’espècie humana i l’associava a un dels seus conceptes més universals: el pensament lateral.

Pensar lateralment no és fàcil, però tampoc és tan complicat com molta gent pot creure. Es tracta de trencar els patrons habituals del pensament i veure què passa. Per fer-ho, res millor que les provocacions creatives. Per exemple, pensem en un llit. Assumim que és horitzontal, tou, còmode, rectangular, etc. Intentem ara invertir aquestes assumpcions. Ens trobem amb idees una mica estranyes: un llit vertical, dur, incòmode i circular. Deixem córrer la nostra imaginació: i si fem matalassos que puguin endurir-se o estovar-se en funció de les nostres necessitats o del nostre estat de salut? I si fem llits rodons on no hi hagi ni cap ni peus i puguem anar “rodant” cada dia? I si fem llits programables que es tornin incòmodes a l’hora de llevar-nos?

Però la tècnica més cèlebre de l’Edward de Bono és, segurament, els seus sis barrets per pensar. En una reunió creativa, els participants fugen del seu comportament habitual (crític, optimista, etc.) i passen per sis maneres diferents de pensar. El barret blanc indica que només es pot fer referència a dades i a fets provats. El vermell, en canvi, ens convida a expressar intuïcions, pressentiments i emocions. El groc ens assenyala el moment de ser optimistes i veure els punts forts i les oportunitats. El negre, en canvi, ens impulsa a ser crítics, a expressar cauteles i a veure els punts febles o les amenaces. Finalment, ens posem el barret verd quan volem generar noves idees i el blau quan necessitem treure conclusions i controlar el procés.

El mestre De Bono ens ha ensenyat també que l’atzar pot jugar un paper extraordinari en la creativitat. Una de les seves tècniques preferides era escollir una paraula aleatòriament i vincular-la a un problema que volem resoldre. Per exemple, imaginem que volem minimitzar l’ús del plàstic. Trobem la paraula pastanaga i la vinculem al problema. D’entrada, la cosa no sembla fàcil, però si ens relaxem i juguem, poden anar sortint coses. Què tal donar una recompensa (la pastanaga) a les persones que reciclin el plàstic? O posar un distintiu de color pastanaga (alerta) a tots els envasos de plàstic per tal de recordar que han de ser convenientment reciclats?

La vida del mestre de Bono va ser intensa i profitosa. Va treballar amb institucions, empreses i personatges coneguts (Peter Gabriel, per exemple) per tal d’ajudar-los a generar idees tot pensant d’una manera alternativa. Amb desenes i desenes de llibres publicats, és segurament l’autor més prolífic sobre pensament creatiu. De Bono insistia en un tema que em sembla de cabdal importància: deia que la creativitat havia d’afegir valor. La creativitat sense valor no serveix per a gran cosa, afirmava sempre. I és cert: ser creatiu pel gust de ser creatiu està molt bé, però si a més som capaços d’innovar amb èxit segur que tot plegat haurà valgut més la pena. De què serveix una porta triangular?, em va dir un dia. Si no som capaços de demostrar que és millor que les portes rectangulars, potser haurem de rebutjar la idea i pensar en una altra cosa.

Adeu-siau, mestre de Bono. Que els àngels guardians del cel de la creativitat et portin fins al paradís. Un paradís amb barrets de colors, medalles de valor, sabates per a l’acció i pensaments capgirats. Gràcies per tot el que ens has ensenyat.

Nota al marge: Perdoneu la comparació, però no ha deixat de sorprendre’m la proximitat de les morts de Franco Battiato i Edward de Bono, dos mestres del pensament provocatiu, dos ments inquietes i profundament creatives. Dues persones que van dedicar la seva vida a fer-se moltes preguntes i a intentar contestar-les. Al final, què és la vida sinó una immensa pregunta?