Ja ho veurem, no se sap mai. També havia dit que no faria mai cap monòleg i ja veus... Tot el que es diu va canviant.

Sí, va ser la mateixa temporada. Coneixia la Marta de feia temps, però quan vaig fer El dolor ja l’havien representat, no la vaig veure en aquell moment. En preparar la pel·lícula, vaig poder veure una gravació de la funció.

D’entrada vaig pensar que era una pel·lícula amb un plantejament molt teatral. Bàsicament és l’obra, amb l’estructura una mica canviada. Em va interessar molt aquesta relació entre els tres personatges. D’una banda, una parella que trenca els estereotips dels homes maltractadors i les dones maltractades. Tenim la idea que només passa en certs ambients i classes socials. Posar aquests dos triomfadors, amb recursos, cultura, èxits, com a personatges en aquesta història em semblava interessant. I de l’altra, aquesta terapeuta que ha d’anar estirant el fil d’aquests personatges i veure com són, què ha passat realment i intentar que ho reconeguin. També em semblava interessant veure la pressió que rep el meu personatge, una professional molt bona en el que fa, i com comença a trontollar la seva forma de ser.

Vaig parlar amb un parell de terapeutes. Una tracta dones que pateixen maltractaments i l’altra fa el paper que faig jo, tracta amb els maltractadors, que normalment van a sessions de teràpia obligats per un jutge. Vam parlar molt, sobretot amb una d’elles, que és molt generosa i compromesa, i em van explicar moltíssimes coses: com funciona en general la violència masclista, com les pallisses són la punta tràgica de l’iceberg, com de complicat és tot el que hi ha darrere, com costa reconèixer el que està passant... Em van explicar tot això i vaig fer preguntes més concretes, una sèrie de coses que em plantejava d’aquesta feina tan difícil i tan dura. Contínuament estan tractant casos terribles.

Sí. Després hi ha llicències, no és un documental, però és important que tot el que es digui i el que passi sigui al més semblant possible al que passa en la realitat. És important identificar quan hi ha violència, i és difícil, perquè comença amb petites coses, i una no s’adona del que està passant.

Molt habitual. Perquè et peguin una pallissa, abans han passat moltes coses. Per això és tan important, davant d’un problema tan greu i terrible com aquest, que se’n parli molt, perquè com més se’n parla més es resol. Et pot ajudar a identificar coses que no pensaves que fossin violència, i quan les identifiques, pots començar a defensar-te o allunyar-te’n. La violència psicològica és tan destructiva com la física, el que passa és que no es veu i costa de demostrar. La violència et va allunyant, aïllant, fent-te dependent.

Sí, és clar. Es barregen moltes coses, estem parlant del que passa en una relació sentimental. No és algú que no coneixes, si t’agredeix el teu company és molt més complicat. Per això és tan complex aquest tema, suposo, i és molt dur. Et diuen que tan sols passi una vegada ja està, i tu ho justifiques pensant que té un mal dia, o que tu en tens la culpa, perquè hi ha una relació: potser una família, uns fills, la impossibilitat de marxar per falta de recursos... No és psicològicament fàcil acceptar que ha passat allò amb una persona que estimes.

L’educació, probablement. Cal canviar aquest comportament que al final és conseqüència del masclisme que continua existint. L’educació és importantíssima i després cal parlar-ne i donar totes les ajudes que es pugui per protegir aquestes dones: que tinguin on anar, sortir d’aquests situacions i tenir una vida segura.

Sí, la por et paralitza, però també et fa reaccionar. Jane Eyre lluita contra les seves circumstàncies i té molta força, és un personatge molt valent, dels més valents i honestos que jo he interpretat. La por és fotuda perquè et paralitza, et confon, i et fa reaccionar com no voldries. Però les pors també t’enfronten amb coses que et costen i t’interpel·len. Ser capaç de vèncer-les et permet seguir endavant.

És com si els actors decidíssim com són les nostres carreres. Un tria en funció de les coses que li arriben, i és veritat que si tens diferents ofertes pots dir cap on vas. Però no és una cosa construïda premeditadament. Les circumstàncies són les que són i és veritat que últimament trobo moltes més coses que em venen ganes de fer al teatre, per sort, i és el que faig. I si apareix un personatge que em motivi, al cinema, a la televisió, m’és igual, també m’interessa. Em sento afortunada de seguir trobant coses i personatges que m’interessen com el d’Encara hi ha algú al bosc, que vaig fer al gener al Teatre Nacional també, i que portarem de gira a l’octubre una altra vegada.