La voluntat del col·lectiu Economistes pel Benestar no era marcar un camí polític, sinó plantejar que amb l’actual marc és impossible que els ciutadans de Catalunya puguin tenir un nivell d’acord amb la seva capacitat de generar recursos. És obvi que a partir d’aquí s’obren diferents camins, i és feina de les forces polítiques decidir quin ha de ser el camí adequat.

Poden ser diversos... Un seria, després de l’experiència passada, optar per una via negociadora que hauria d’incloure els temes de finançament, la inversió pública i altres qüestions que ens estan limitant. I si aquesta via no dona resultats, caldria tirar per altres camins. La conclusió és que l’actual marc és inviable perquè els seus ciutadans tinguin el nivell de vida que mínimament els correspon.

Ens hem centrat exclusivament en els aspectes que toquen molt directament el benestar de les persones i hem obviat altres que són igualment importants. Vam decidir prioritzar els aspectes que estaven més amenaçats, bé per la mateixa crisi pandèmica o per les conseqüències d’aquesta crisi, perquè la situació econòmica encara es deteriorarà més durant força temps i, a més, es produirà un creixement de l’endeutament. Vam voler centrar-nos en aquells apartats que estan més directament implicats amb el que és el benestar, com ara l’educació, la salut, les infraestructures més relacionades amb la majoria de la població –com Rodalies–, o les pensions o l’habitatge, que són aspectes clau per millorar la tranquil·litat de les persones.

Ara ens estem plantejant ampliar el nostre estudi en l’apartat de cultura. També caldria aprofundir més en temes de recerca, en altres tipus d’infraestructures, emprenedoria, etc.

Aquest és un indicador clar dels temors de l’Estat. Els darrers estudis que es van fer van sorgir per respondre a les aspiracions independentistes. Els va fer el ministre Montoro ajudat per un grup d’experts liderat per Ángel de la Fuente. Són uns comptes que es van fer amb una intencionalitat clara i amb un biaix evident. És van apropiar d’una única metodologia, que a ells els interessava, i van obviar totes les altres, que són possibles i perfectament legítimes i aptes segons quines finalitats es busquin. A part d’això, hi ha estudis i balances fiscals entre Catalunya i Espanya que fa la Generalitat. El darrer de caràcter oficial el va fer l’Instituto de Estudios Fiscales, i cal buscar-lo el 2007, en el qual es referia a dades del 2005. Aquest sí que recollia totes les metodologies.

Els dèficits fiscals tenen unes causes estructurals que en el cas català són molt permanents en el llarg del temps, fins i tot tenen una certa estabilitat. El que sí que és cert és que les conjuntures segons la metodologia que s’adopti et poden fer fluctuar, però hi ha una certa estabilitat perquè hi ha molts trets que no canvien. Per exemple, el sistema de finançament, que té molt biaix, el menysteniment en inversió pública de l’Estat a Catalunya, prioritzant altres territoris. També afecta molt el tema del dèficit de pensions estructural en l’àmbit general, que és diferent segons els territoris o el deute espanyol. Hi ha unes causes estructurals que fan que els dèficits fiscals siguin molt estables.

En països amb tradició federal la transparència dels dèficits i les balances fiscals no és un tabú. En parlen i ho fan obertament, i el més important és que analitzen les causes que el provoquen. S’hauria de parlar més de les causes que del mateix dèficit fiscal.

La diferent productivitat i els diferencials que hi ha en l’ocupació en cadascuna de les comunitats autònomes. Perquè d’una manera estable, sigui quin sigui el moment del cicle econòmic als mateixos territoris sempre hi ha els mateixos diferencials d’ocupació respecte a la mitjana.

Que no hi hagi política regional no vol dir que no es facin coses. A Espanya s’ha fomentat poc la convergència regional i molt la concentració regional. Hi ha estudis que mostren que hi ha moltes decisions que s’han dut a terme per afavorir determinats territoris, entre els quals, Madrid. Allà es concentra el poder polític d’arreu de l’Estat. S’hi concentren 150.000 funcionaris amb les seves respectives famílies. Però és la capacitat i el poder que implica això, perquè els funcionaris són els que decideixen sobre el 65% de la licitació pública estatal i ho fan sempre a favor de companyies que tenen la seu a Madrid. Després hi ha l’estructura radial de les comunicacions, carreteres, trens i avions, que també és evident a qui beneficia, o l’atracció d’empreses i de talent cap a Madrid a partir de polítiques fiscals que els beneficien.

Efectivament. Per això vam publicar l’Informe Euromedi, que analitza les potencialitats de l’euroregió mediterrània i de les limitacions que li són imposades. Els tres territoris compartim problemes de finançament i d’infraestructures que no acaben d’arribar. Ara mateix es podria fer una llista d’oportunitats perdudes amb el corredor del Mediterrani. Es podria fer una llista de temes pendents molt gran a partir de la inversió de l’Estat als territoris de Catalunya, el País Valencià i les Balears.

Sí, és així, es van ajuntar unes situacions que no s’haurien hagut de produir. Al seu moment, no es va ser prou àgil per plantejar algun tipus d’opció que tingués en compte la necessitat que Catalunya com a país disposés d’unes entitats financeres autòctones. I això, en moments més àlgids, va ser aprofitat des de Madrid. Va ser el cop definitiu contra les entitats d’aquí. Penso que es podria haver treballat en un altre sentit i que s’hauria pogut fer amb més previsió i visió de país. Els nostres polítics no van estar a l’altura de les circumstàncies.

Quan encara tenien la seu aquí ja en tenia dubtes. Aquestes entitats, si mires qui n’ostenta el capital, el que veus és la presència de fons d’inversió internacionals. Pensar que una entitat d’aquest tipus té una determinada visió del país ja era difícil abans i ara encara ho és més. Però hi ha molts valors que s’han de defensar. CaixaBank encara té, per exemple, una obra social molt significativa en la qual s’ha d’espirar a tenir-hi algun tipus d’influència, encara que les possibilitats són limitades.

Primer de tot, cal impulsar al màxim que l’ICF pugui créixer, perquè ho necessita. També cal que creixi tot allò referent a les fintech i a la tecnologia. Catalunya n’hauria de treure profit com a país.

La decisió de deslocalitzar-se no es pren en tres mesos ni en un any. És la conseqüència d’una cadena de fets que a la llarga han determinat que gairebé sigui la crònica d’una mort anunciada. Hi va haver l’oportunitat de fer-hi una important ampliació, i això es va deixar passar. Aquí s’obren moltes especulacions. Alguns diuen que es va deixar passar perquè es volia afavorir la Renault de Valladolid. El cert és que la planta de Nissan a la Zona Franca va anar minvant des de llavors.

Amb tota seguretat. Aquest any es recuperarà una part de l’activitat perduda, però serà un procés més llarg que durarà fins a l’any vinent i, en alguns sectors, potser fins ben entrat el 2023.