Aquests dies, a Itàlia ha passat un fet insòlit: una carta ha commocionat i avergonyit tant el país que ha obligat tots els polítics a posicionar-se contra el racisme. També, desafiant noves quotes de cinisme, els dels partits que han fet bandera de la xenofòbia i el racisme, com ara la Lliga de Matteo Salvini i el partit postfeixista Germans d’Itàlia. La carta, que relata el dolor i l’intens malestar psicològic que provoca el racisme, la va escriure Seid Visin, italià d’origen etíop, exjugador del juvenil del Milan, mort per suïcidi el 4 de juny als 20 anys. L’havia enviada als amics íntims i a la seva psicòloga el 2019. Els qui coneixien bé en Seid van decidir llegir-la durant el seu funeral. Les reflexions que el jove va escriure sobre l’auge del racisme i el feixisme a Itàlia són d’una profunditat corprenedora.

En Seid, que va ser adoptat per una parella d’italians blancs quan tenia 7 anys, va deixar escrit com ha estat viure a Itàlia sent un noi negre els darrers anys, en què l’extrema dreta ha pres tanta força. “Sento les mirades de fàstic arreu on vaig”, explicava. El dolor i la perplexitat de veure com es normalitzava el feixisme, com fins i tot membres de la seva família “lloaven Mussolini o el capità Salvini”. O com aquells a qui considerava amics feien visques a l’organització neofeixista CasaPound.

En Seid va haver de deixar la feina perquè hi havia massa clients que rebutjaven que els servís ell. Li retreien que ocupava un lloc de feina que hauria de ser “per a un italià”. La contradicció de sentir-se italià; el pes de no semblar-ho. Després d’allò, dins seu va canviar alguna cosa: “Com si en el meu cap s’haguessin creat automatismes inconscients, com si m’avergonyís de ser negre, tingués por de ser confós per immigrant i hagués de demostrar que era com ells, italià, blanc”, explicava. Va arribar a fer bromes racistes contra els immigrants per intentar diferenciar-se’n: “Era per por. Por a l’odi que veia als ulls de la gent del meu entorn contra els immigrants.”

Els amics han volgut fer pública la carta per denunciar el dolor que arrossegava a causa del racisme, així com la seva sensibilitat. Els pares, en canvi, que s’han sentit assenyalats, han volgut desmarcar-se’n. “No s’ha suïcidat per racisme. Era un noi estimat i benvolgut. El seu funeral ple de gent ho demostra”, va dir el pare. La mare hi afegia que el confinament havia fet estralls en l’ànim sensible d’en Seid. L’extrema dreta s’ha aferrat a les declaracions dels pares desconsolats per negar la denúncia d’en Seid, negar el racisme a Itàlia i negar haver-lo atiat.

La carta d’en Seid, però, ha posat un mirall al país i tots els partits s’han vist obligats a respondre-hi. “La desesperació d’aquest noi és una taca que ha de cobrir de vergonya tothom qui cultivi el menyspreu cap a l’altre”, va dir la ministra berlusconiana Mara Carfagna. “Demanem perdó”, va escriure el demòcrata Enrico Letta. “Molts hauran de reflexionar sobre el pes de les paraules. A vegades, maten. Un dolor immens. Descansa en pau, Seid”, va tuitar la portaveu grillina Lucia Azzolina.

Quan en Seid va escriure la carta, a Itàlia hi havia, des de feia mesos, el govern de la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, que va significar la institucionalització del racisme. Van créixer exponencialment els atacs racistes –i l’augment no s’ha aturat–, fins al punt que es va posar de moda el “tir al negre” al crit de “Visca Salvini!”. L’aleshores ministre de l’Interior definia els refugiats com a “carn humana”, es burlava dels naufragis en què morien criatures, parlava d’una “invasió d’immigrants que volen aniquilar la raça blanca”, proposava un cens ètnic de gitanos per veure quants en podia expulsar i citava Mussolini. I els seus socis? El defensaven: “No és veritat que des del govern s’atiï el racisme”, va dir el viceprimer ministre grillino Luigi di Maio. També va negar l’augment dels atacs racistes: “És una exageració dels mitjans. A Itàlia no hi ha cap problema de racisme”, assegurava, davant la indignació de la comunitat negra. Les paraules d’en Seid han posat d’acord per primer cop tots els partits –excepte l’extrema dreta–: sí, com denuncien fa temps els qui el pateixen, Itàlia té un problema amb el racisme. I ningú no ha sabut afrontar-lo.