Editorial

El món empre­sa­rial sovint denun­cia que el nivell for­ma­tiu dels uni­ver­si­ta­ris que han d'ocu­par els llocs clau de les com­pa­nyies no és el més ade­quat. La uni­ver­si­tat res­pon que calen més recur­sos, però explica que una part del pro­blema ve per les man­can­ces que els estu­di­ants arros­se­guen dels cicles for­ma­tius ante­ri­ors a la uni­ver­si­tat. I si s'ana­litza el pano­rama glo­bal, sem­pre com­plex, molt pos­si­ble­ment s'arri­barà a la con­clusió que hi ha poca moti­vació de l'alumne, que hau­ria d'estu­diar més, que els pares hau­rien d'estar més a sobre de l'evo­lució for­ma­tiva del seu fill, o que els pro­fes­sors... Ben segur que tot­hom podria fer un diagnòstic. Dit això, sí que s'observa que la for­mació pro­fes­si­o­nal, una branca impor­tant per als joves en època esco­lar, agafa cada cop més pres­tigi i surt del túnel.

L'aug­ment de la demanda situa la for­mació pro­fes­si­o­nal en una posició d'avan­tatge per cobrir els dèficits històrics que l'havien rele­gat a ser una opció de segona. Aquesta demanda, en part com a causa de l'incre­ment de l'oferta i també perquè aquesta opció ha adqui­rit més pres­tigi, es deu bàsica­ment a la crisi econòmica d'aquests dar­rers dos anys. Abans els alum­nes que opta­ven per aquest tipus d'ense­nya­ment tenien sor­ti­des fàcils al mer­cat labo­ral sense tenir cap qua­li­fi­cació. Molts d'ells ana­ven a tre­ba­llar al sec­tor de la cons­trucció. Ara, aquells tre­ba­lla­dors veuen la neces­si­tat de for­mar-se. Millo­rar la for­mació és una bona notícia en l'àmbit per­so­nal, econòmic i social.

Les polítiques públi­ques de pro­moció de la com­petència empre­sa­rial han estat històrica­ment molt ori­en­ta­des a esti­mu­lar la coo­pe­ració entre com­pa­nyies del nos­tre país. Les eco­no­mies d'escala en ter­renys com la recerca o la inter­na­ci­o­na­lit­zació són fac­tors que les pimes, el moll de l'os del nos­tre tei­xit empre­sa­rial, hau­rien d'apro­fi­tar al màxim en el con­text d'un món cada cop més glo­ba­lit­zat i amb menys bar­re­res. Però les ini­ci­a­ti­ves gover­na­men­tals perquè les empre­ses coo­pe­rin han topat amb l'escassa volun­tat de les matei­xes empre­ses, sobre­tot en els sec­tors d'acti­vi­tat més tra­di­ci­o­nals, en què el com­pe­ti­dor local no es veu com un pos­si­ble aliat en el mer­cat inter­na­ci­o­nal sinó com un ene­mic que mereix tota la nos­tra des­con­fiança.

És per aquests ante­ce­dents que ens feli­ci­tem per l'ànim de col·labo­ració que impulsa la ini­ci­a­tiva de crear una asso­ci­ació d'empre­ses del sec­tor de l'infant, un àmbit molt tra­di­ci­o­nal, però alhora amb un gran poten­cial i molt obert per explo­rar. Amb poc més de 200 fir­mes a Cata­lu­nya dels camps de l'ali­men­tació, la joguina, la deco­ració, la moda o l'edi­to­rial, és un àmbit econòmic en què, curi­o­sa­ment, mai no havien exis­tit asso­ci­a­ci­ons o fòrums empre­sa­ri­als. Una idea pública per reu­nir-los ha posat de mani­fest les ganes latents que hi havia de con­tac­tar i ana­lit­zar les pos­si­bi­li­tats de fer coses ple­gats. Un gran des­co­bri­ment que ja comença a donar fruits: empre­ses d'ali­men­tació s'han posat a tre­ba­llar amb fir­mes d'entre­te­ni­ment, com­pa­nyies de jogui­nes amb hos­pi­tals infan­tils... múlti­ples com­panys de joc que ben segur que tro­ba­ran siner­gies i fórmu­les per fer més com­pe­ti­tius els seus pro­duc­tes i millo­rar l'oferta per als nos­tres menuts.

A veure si altres sec­tors en pre­nen bona nota.