“Al començament, venia aquí i em llançava a plorar a terra”, diu en Jhony assenyalant un petit traster a l’interior de la benzinera abandonada: “Mai havíem afrontat una situació com aquesta, amb el cúmul d’emocions i d’angoixes que provoca posar-se a primera línia en un moment com aquest”, hi afegeix. Aviat, les parets de l’antic punt de distribució de carburant van reflectir la gratitud del barri: “Un matí algú hi va escriure «Ens heu donat esperança en els temps més foscos. Que la vostra llum continuï brillant.» I algú altre hi va afegir: «Gràcies pel menjar, ens heu salvat.»”

La població del Líban navega exhausta a través d’una sèrie de desastres que s’encadenen l’un rere l’altre. L’energia revolucionària que aspirava a un Líban millor durant les revoltes de l’octubre del 2019 ha deixat pas a una lluita per la supervivència o, en el millor dels casos, per l’emigració. L’estancament polític perpetu, la davallada financera, la pandèmia, l’explosió del port i la falta de rendició de comptes estenen pels carrers el convenciment que la crisi és la nova normalitat. Veient el trencament del seu món, en Jhony i altres residents de Beirut van decidir utilitzar una benzinera en desús del barri de Geitawi com a camp base per fer tasques humanitàries a la ciutat.

El repartiment de centenars de racions de menjar, de medicines i de bolquers, finançat per donacions, atreu veïns sirians, especialment marginats per la seva condició de refugiats, però també libanesos, sovint després de superar la vergonya de demanar ajuda davant de gent coneguda. Pocs escapen de la davallada econòmica libanesa, que el Banc Mundial ha considerat la tercera pitjor crisi financera ocorreguda mai al món des del 1850. El PIB del país es va reduir un 20% el 2020, ja ho havia fet un 7% l’any anterior i es preveu que ho faci un 9% el 2021. El poder adquisitiu de les famílies s’ensorra després que la moneda local hagi perdut un 90% del seu valor en relació amb el dòlar, un factor de mala combinació amb la retirada dels subsidis a la importació de productes bàsics i amb la inflació general de més del 200%.

Al Líban, les dificultats per arribar a final de mes i per alimentar els fills com toca van acompanyades de les notícies de corrupció. Segons un estudi de Reuters, els bancs libanesos han absorbit 250 milions de dòlars que l’ONU havia adjudicat a tasques humanitàries en benefici de comunitats libaneses vulnerables i de centenars de milers de refugiats sirians i palestins. De manera paral·lela, dades publicades pel Banc Nacional Suís indiquen que el capital emmagatzemat a Suïssa per part de clients libanesos ha augmentat en dos terços durant el 2020 i ha batut rècords històrics. Riad Salameh, governador del Banc Central libanès des del 1993, i el seu germà Raja, estan en el punt de mira i el fiscal general suís els investiga per presumpte blanqueig de capitals. Mentrestant, els mateixos polítics incapaços de formar govern des de l’explosió de l’agost passat també en surten esquitxats: ningú oblida que el desembre del 2019, mentre els carrers del Líban rugien contra la classe política, nou polítics libanesos –segons un funcionari suís– van fer una transferència a un compte suís per valor de 2.000 milions de dòlars.

L’exèrcit libanès, l’única institució que agrupa la població d’un país dividit per territoris de majories religioses diferents i que tenen líders polítics enfrontats, continua donant cops damunt la taula. El cap de les forces armades, Joseph Aoun, fa mesos que adverteix d’una potencial insurrecció a les seves files per la precarització i la fam entre els soldats. En una iniciativa impulsada per França, antiga força colonial al país, potències com ara els Estats Units, Rússia, la Xina i Brussel·les han promès enviar suport als membres de l’exèrcit en forma de menjar i de medicines: “Com pot un soldat mantenir tota una família amb un sou que no supera els 80 euros mensuals?”, els deia Aoun. Els líders internacionals van accedir a socórrer els soldats en vista del perill que l’exèrcit, el qual veuen com el darrer garant de la seguretat al Líban, deixi d’estar al peu del canó. Només durant el 2021, 3.000 dels 80.000 soldats que integren l’exèrcit han abandonat el cos pel baix sou.