Política

Líban

Crisi política i econòmica

La lluita per sobreviure ofega la revolució

La població viu un deteriorament de les seves condicions de vida mentre corren rumors de corrupció entre líders bancaris i polítics

L’exèrcit, garant de l’estabilitat al país, rep suport de diversos donants internacionals per aturar la precarització i la deserció dels soldats

El cap de les forces armades fa mesos que adverteix d’una potencial insurrecció a les seves files

“Al començament, venia aquí i em llançava a plo­rar a terra”, diu en Jhony asse­nya­lant un petit tras­ter a l’inte­rior de la ben­zi­nera aban­do­nada: “Mai havíem afron­tat una situ­ació com aquesta, amb el cúmul d’emo­ci­ons i d’angoi­xes que pro­voca posar-se a pri­mera línia en un moment com aquest”, hi afe­geix. Aviat, les parets de l’antic punt de dis­tri­bució de car­bu­rant van reflec­tir la gra­ti­tud del barri: “Un matí algú hi va escriure «Ens heu donat espe­rança en els temps més fos­cos. Que la vos­tra llum con­tinuï bri­llant.» I algú altre hi va afe­gir: «Gràcies pel men­jar, ens heu sal­vat.»”

La població del Líban navega exhausta a través d’una sèrie de des­as­tres que s’enca­de­nen l’un rere l’altre. L’ener­gia revo­lu­cionària que aspi­rava a un Líban millor durant les revol­tes de l’octu­bre del 2019 ha dei­xat pas a una lluita per la super­vivència o, en el millor dels casos, per l’emi­gració. L’estan­ca­ment polític per­petu, la dava­llada finan­cera, la pandèmia, l’explosió del port i la falta de ren­dició de comp­tes este­nen pels car­rers el con­ven­ci­ment que la crisi és la nova nor­ma­li­tat. Veient el tren­ca­ment del seu món, en Jhony i altres resi­dents de Bei­rut van deci­dir uti­lit­zar una ben­zi­nera en desús del barri de Gei­tawi com a camp base per fer tas­ques huma­nitàries a la ciu­tat.

El repar­ti­ment de cen­te­nars de raci­ons de men­jar, de medi­ci­nes i de bol­quers, finançat per dona­ci­ons, atreu veïns siri­ans, espe­ci­al­ment mar­gi­nats per la seva con­dició de refu­gi­ats, però també liba­ne­sos, sovint després de superar la ver­go­nya de dema­nar ajuda davant de gent cone­guda. Pocs esca­pen de la dava­llada econòmica liba­nesa, que el Banc Mun­dial ha con­si­de­rat la ter­cera pit­jor crisi finan­cera ocor­re­guda mai al món des del 1850. El PIB del país es va reduir un 20% el 2020, ja ho havia fet un 7% l’any ante­rior i es pre­veu que ho faci un 9% el 2021. El poder adqui­si­tiu de les famílies s’ensorra després que la moneda local hagi per­dut un 90% del seu valor en relació amb el dòlar, un fac­tor de mala com­bi­nació amb la reti­rada dels sub­si­dis a la impor­tació de pro­duc­tes bàsics i amb la inflació gene­ral de més del 200%.

Al Líban, les difi­cul­tats per arri­bar a final de mes i per ali­men­tar els fills com toca van acom­pa­nya­des de les notícies de cor­rupció. Segons un estudi de Reu­ters, els bancs liba­ne­sos han absor­bit 250 mili­ons de dòlars que l’ONU havia adju­di­cat a tas­ques huma­nitàries en bene­fici de comu­ni­tats liba­ne­ses vul­ne­ra­bles i de cen­te­nars de milers de refu­gi­ats siri­ans i pales­tins. De manera paral·lela, dades publi­ca­des pel Banc Naci­o­nal Suís indi­quen que el capi­tal emma­gat­ze­mat a Suïssa per part de cli­ents liba­ne­sos ha aug­men­tat en dos terços durant el 2020 i ha batut rècords històrics. Riad Sala­meh, gover­na­dor del Banc Cen­tral libanès des del 1993, i el seu germà Raja, estan en el punt de mira i el fis­cal gene­ral suís els inves­tiga per pre­sumpte blan­queig de capi­tals. Men­tres­tant, els matei­xos polítics incapaços de for­mar govern des de l’explosió de l’agost pas­sat també en sur­ten esquit­xats: ningú oblida que el desem­bre del 2019, men­tre els car­rers del Líban rugien con­tra la classe política, nou polítics liba­ne­sos –segons un fun­ci­o­nari suís– van fer una trans­ferència a un compte suís per valor de 2.000 mili­ons de dòlars.

L’exèrcit libanès, l’única ins­ti­tució que agrupa la població d’un país divi­dit per ter­ri­to­ris de majo­ries reli­gi­o­ses dife­rents i que tenen líders polítics enfron­tats, con­ti­nua donant cops damunt la taula. El cap de les for­ces arma­des, Joseph Aoun, fa mesos que adver­teix d’una poten­cial insur­recció a les seves files per la pre­ca­rit­zació i la fam entre els sol­dats. En una ini­ci­a­tiva impul­sada per França, antiga força colo­nial al país, potències com ara els Estats Units, Rússia, la Xina i Brus­sel·les han promès enviar suport als mem­bres de l’exèrcit en forma de men­jar i de medi­ci­nes: “Com pot un sol­dat man­te­nir tota una família amb un sou que no supera els 80 euros men­su­als?”, els deia Aoun. Els líders inter­na­ci­o­nals van acce­dir a socórrer els sol­dats en vista del perill que l’exèrcit, el qual veuen com el dar­rer garant de la segu­re­tat al Líban, deixi d’estar al peu del canó. Només durant el 2021, 3.000 dels 80.000 sol­dats que inte­gren l’exèrcit han aban­do­nat el cos pel baix sou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.