Bé, bé. És un impacte molt gran. Una cosa és quan sortíem de permís i una altra cosa diferent és ara, que no has d’estar mirant a totes hores el rellotge buscant a veure l’escletxeta abans no tornis cap a la presó. Però sí que és veritat que, estant quatre anys a la presó, crees uns hàbits i, mentre estar fora al carrer suposa una constant interlocució, rebent impactes de mil tipus de manera constant, quan estàs tancat a la presó, no. Tens els teus companys del mòdul i el teu marge de presa de decisions de moviment físic és molt petit. Quan puges a la cel·la, quan baixes. La sensació ara és que s’ha d’anar sabent gestionar, però la sort que he tingut tant a la presó com aquí és que he intentat treballar molt que l’estat anímic sigui constant. Estar molt conscient del moment present i amb molta serenor.

Jo, personalment, sí. Quan anem el segon cop a declarar, fins i tot el primer, també. Per la resposta que havia tingut l’Estat amb el referèndum d’autodeterminació, per la resposta del rei d’Espanya el 3-O, era molt clar que, de fet, l’única manera que tenien d’aturar-nos era tancant-nos. Era més que evident que al final del 2017 estàvem totalment determinats a culminar la feina i, per tant, l’Estat va actuar amb tota la seva virulència, i per això ens va tancar.

El moment més dur són els primers dos mesos, quan en realitat accepto i m’adono que soc un pres polític i que haig d’exercir de pres polític. M’adono del que això suposa, del canvi que suposarà en la meva vida. Al principi, quan entres a la presó, també era un moment en què el front antirepressiu era bastant immadur. No ho dic de manera pejorativa, sinó amb tot el respecte, però no sabíem reaccionar gaire tot i que l’independentisme clàssic havia tingut i tenia represaliats, però el conjunt de la societat catalana no sabíem com entomar-ho. Era un moment de desconcert en què la meva única prioritat era sortir de la presó com a president d’Òmnium. Això era el que em donava força, però encara no entenia gaire bé quin era el rol d’un pres polític. Hi havia molta gent que recomanava “dieu el que sigui per sortir” i jo, en acabat de la declaració negatòria del gener del 2018, al cap de dos mesos, em vaig adonar que jo formava part d’una operació d’estat i, per tant, l’última declaració que vaig fer amb en Llarena, em vaig adonar que, “diguis el que diguis, és clar que aquesta gent us volen tenir a la presó i us hi tindran. Per tant, fes de pres polític”. I el pres polític el que fa és no renunciar a l’altaveu que suposa la presó i viure-la amb tota la plenitud. Això és el que he intentat fer –se’m fa una mica difícil parlar en passat–, he intentat viure la presó amb tota la plenitud, seguir construint la meva família, seguir amb els meus projectes empresarials –jo soc un industrial– i, sobretot, també seguir fent de president d’Òmnium. Això, a partir del gener del 2018, em va donar molt coratge i va fer-me... sí, pot sonar una mica dur, i sense voler blanquejar la presó, jo com a pres polític he sigut feliç. I he intentat també explicar a la gent que la presó no pot ser un límit. Si és un límit a les nostres aspiracions com a poble, ja està, renunciem a la independència, renunciem a la república. Quan em van tenir tancat al calabós moltes hores, em vaig concentrar en mi mateix, vaig fer una bona meditació i em vaig dir: “Jordi, et toca fer de pres polític perquè el teu futur ja no et pertany. És més una qüestió col·lectiva.” I ho dic sabent l’impacte que pot causar tot això al llarg de la història de Catalunya o de la humanitat, que ja és minúscul, eh?

Jo no desitjo a ningú la presó, ni als meus adversaris polítics, però és clar que no pot ser un límit. Tant de bo ho puguem resoldre sense que entri ningú més a la presó. Seria perfecte, però per a Òmnium el límit no és la presó, ni pot ser la repressió ni les amenaces de l’Estat. La lluita no violenta es caracteritza pel compromís amb el no exercici de la violència, però també amb la determinació i la convicció per assolir els objectius. Nosaltres no renunciem a cap via sempre que sigui democràtica i pacífica.

La història de Catalunya, cíclicament, es caracteritza per aquestes repressions de l’Estat contra la població, contra la societat civil. Per tant no és cap novetat. Però sí que és veritat que, mentre a Catalunya durant anys, ens hem anat enfortint en la preservació i l’exercici dels drets democràtics, a l’Estat espanyol aquest debat no s’ha produït i aquest enfortiment tampoc, i el que ha prevalgut ha estat la defensa de la unitat d’Espanya, a qualsevol preu. Això és una divisió més entre la societat catalana i la societat espanyola. Si se’ns pot acusar d’alguna cosa, és d’haver sobrevalorat les conviccions democràtiques de l’Estat espanyol, que no hi són. I com que no hi són, han reaccionat intentant anul·lar la dissidència política mitjançant tots els instruments que tenen al seu abast. I si no han anat més enllà és perquè tenim exili i tenim la pressió d’Europa. Si haguessin pogut ens n’haurien fotut 25 o 30 d’anys de presó.

El millor ha estat saber que la humanitat sencera ha avançat gràcies a gent que ha tingut més esperança que no pas por. Aprendre que la por no ens pot bloquejar per a mi ha estat una benedicció de Déu. He descobert el que deia Sèneca a Neró, que el poder de l’estat radica en la nostra por. Si nosaltres ja no tenim por, l’Estat ja no té poder. Perdre la por no vol dir ser temerari i anar a 200 km/h contra direcció. És no tenir por a l’esdevenidor, sempre que tu siguis coherent amb els teus ideals i conviccions. Aquesta gent que m’ho volien fer perdre tot m’han ajudat a perdre la por. El pitjor no sabria dir-ho. És cert que l’Estat m’ha privat de veure créixer els meus fills. L’Estat no m’ha castigat a mi. Jo he continuat fent de president d’Òmnium. Ha castigat els meus fills, els meus pares, que són grans, la meva dona, la meva empresa. Però com a president d’Òmnium, no, perquè m’han permès dedicar-me en exclusiva a fer de president. No sé si el pitjor, però el que sí que veig és que la força d’un poble també és la lluita de les famílies per romandre unides. Hem lluitat molt per romandre units, perquè els meus fills continuessin tenint el referent del pare i la mare –la meva dona ha lluitat molt per això–, i penso que una part molt important de la societat catalana ens hi ha ajudat.

Per a mi la presó no és el pitjor lloc del món per a algú que s’atreveix a pensar per ell mateix. I vull deixar ben clar que estem parlant de presons catalanes o espanyoles, que no és el mateix que una presó turca, xinesa o russa. Això ho tinc molt clar. A les presons catalanes i espanyoles tens garantits un mínim de salubritat i un mínim d’integritat física, i això, que és fonamental, hem de tenir-ho ben present. Però alhora la presó també pot ser un lloc de creixement individual i col·lectiu. Les decisions que tu prens a la presó et poden acompanyar a tu i al conjunt del moviment, i ser també un exemple de determinació. Insisteixo, no vull que ningú entri a la presó, però malauradament crec que hi ha molta gent a fora el carrer que viu dins d’una presó. En canvi, hi ha gent que estant dins de les presons hem sigut més lliures que quan érem lliures. A mi no m’ha condicionat la paraula en totes les entrevistes que he fet i els llibres que he escrit. A mi la presó m’ha enfortit. Perquè, què et pot passar més greu que la presó? En qualsevol lluita d’alliberament nacional que hi ha hagut al llarg de la història, la repressió hi ha sigut. I aquest poble que mereix ser lliure, que mereixem tenir una república, hem de tenir clar que sí, sí, la repressió seguirà actuant.

Hem de ser prudents, però al mateix temps hem d’estar convençuts que el que hem fet és en ple exercici de drets fonamentals. De fet, l’Assemblea de Parlamentaris del Consell d’Europa diu que soc l’únic defensor de drets humans que ha estat empresonat en el conjunt de la UE. El Consell i el TEDH són organismes homònims, estan al mateix nivell de responsabilitat. És normal que tinguem esperances. Però és que no només ho diu el Consell d’Europa, ho diu el Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU, Front Line Defenders, i ho diu Amnistia Internacional demanant que es derogui el delicte de sedició. Tenim suficients ingredients per estar convençuts que la comunitat internacional en cap cas aprova la nostra presó.

Pedro Sánchez s’hi ha vist obligat, no ens podia tenir més temps a la presó, sigui per la pressió internacional, sigui, i ho hem de reconèixer, per la pressió de la societat catalana. Hi ha hagut un clam majoritari a Catalunya de gent que deia que no havíem de ser a la presó, més enllà del sobiranisme. Això és cert, i és un dels grans èxits col·lectius. El que passa és que nosaltres estem reivindicant, i el conjunt de la societat catalana també, una solució col·lectiva per als més de 3.300 represaliats, que va en augment. Sánchez, fa dos anys, va dir que mai de la vida hi hauria un indult. Ell s’hi ha vist abocat perquè no tenia cap altra solució. Però, no ens equivoquem, també són una cortina de fum perquè aquesta mesura de gràcia diu al conjunt de la societat catalana i espanyola, “alerta amb el que feu perquè a aquests els hem perdonat i potser a vosaltres no us perdonarem”. L’indult no soluciona el conflicte polític. Fins i tot Amnistia està advertint que els indults no siguin l’excusa per no derogar el delicte de sedició. Sánchez no ens podia tenir més temps a la presó quan la Unió Europea està denunciant que hi ha presos polítics a Turquia, a la Xina, a Rússia. L’Estat espanyol ha portat la repressió a límits on la incomoditat era manifesta i majúscula quan tenim portades del New York Times, del Político, la premsa internacional dient al senyor Pedro Sánchez “però vostè què fa tenint representants de la societat civil a la presó?”.

És impossible que nosaltres responguem això perquè reconeixem tota la legitimitat al Parlament de Catalunya. Aquelles decisions que prengui el Parlament per les majories establertes són del tot legítimes. No podríem parlar en termes d’error –jo portava tretze dies a la presó, per tant, poc ho vaig poder viure des de la cel·la de Soto del Real–, però com a Òmnium sempre treballarem pels grans consensos de país. Tot allò que generi consens no és que no sigui un error sinó que és la legitimitat de les decisions que pren el poble de Catalunya. De la mateixa manera que l’1-O és un patrimoni col·lectiu d’un valor incalculable, que hem de preservar per damunt de tot igual que el 3-O, per nosaltres el 27-O és una decisió que prenen els parlamentaris en exercici de la seva sobirania i, altra vegada, la reacció dels poders de l’Estat és arrasar-ho tot, l’autonomia, la Generalitat, que és anterior a l’aprovació de la Constitució. Tornem a tenir una resposta virulenta per part de l’Estat.

No. Nosaltres reivindiquem la redefinició d’una estratègia compartida pel conjunt del sobiranisme. Entre embat democràtic i confrontació intel·ligent, sincerament a mi, avui per avui, em costa molt trobar-hi les diferències. Perquè si dic embat intel·ligent i confrontació democràtica som allà mateix. Per tant, sense voler menystenir les definicions de les estratègies, estic més que convençut que serem capaços de redefinir l’estratègia, entre altres raons perquè aquest procés que han donat per mort tantes vegades, si alguna cosa està demostrant és que no té lideratges messiànics, sinó que els té transversals i que, a més a més, es van reciclant i han demostrat capacitat d’adaptar-se per respondre a les necessitats reals de la ciutadania. Quan el Parlament aprova lleis de caràcter social en el marc de la majoria sobiranista és perquè la independència es percep com una eina útil per solucionar els problemes de la ciutadania, per fer front a una greu crisi econòmica, sanitària, democràtica. El 25% de la població de Catalunya viu en risc d’exclusió social. Tenim un problema. Avui a Catalunya, abans que hi hagi un desnonament, una persona es mata. Això no és un suïcidi. Aquí hi ha responsables polítics. La Generalitat intenta legislar i posar solucions i l’Estat li diu que no ho pot fer. En el marc d’aquesta estratègia, el que no podem renunciar és a continuar donant resposta a les necessitats de la societat. I que ningú s’equivoqui, Òmnium continuarà fent el que ha fet sempre: pressionar els polítics, els d’aquí i els d’allà.

Fem aquesta crida, que volem visualitzar com a retrobament nacional a la Catalunya del Nord, aquest juliol, i el que demanem és que la Diada torni a visualitzar al món sencer que Catalunya i Barcelona són la capital de la llibertat. La Covid ens ha impedit ocupar la plaça pública, però ara que ho podem fer, ho tornarem a fer. Som recurrents, però el nostre “ho tornarem a fer” és del poble de Catalunya. Tornarem a pressionar els polítics i les institucions sortint al carrer i exercint la pressió que fan totes les entitats sindicals, patronals, del tercer sector, sobiranistes, que diuen “escolteu la veu del poble, la veu de la ciutadania, que majoritàriament us diu que el conflicte no tan sols no s’ha resolt sinó que s’ha incrementat”. Però és que a algú li molesta que la societat faci de societat civil? Si ens intenten fer callar, males notícies per a qui ho intenti, perquè no callarem.

En el marc de la lluita no violenta, hi ha diferents estadis, i la desobediència civil és una més, i útil, com es va demostrar l’1-O. Davant del dilema entre l’exercici de drets fonamentals o acatar una suspensió del Tribunal Constitucional, la immensa majoria de catalans, de manera inconscient molts però no irracional, sense tenir-ne prou consciència, vam exercir la desobediència civil. Però és que la seguim exercint quan hi ha desnonaments i la gent s’oposa a la comitiva judicial. El mateix Tribunal Suprem, en una sentència, diu el 2014 que l’exercici de la desobediència civil és símptoma de la bona salut d’una democràcia consolidada com la de l’Estat espanyol. Perquè, possiblement, o desobediència civil o caos. El caos és atacar tot l’ordenament jurídic. No, la gent que defensem la desobediència civil com a instrument per transformar la societat diem que la manera de posar l’Estat en el mirall de les contradiccions, de les lleis que no responen a les necessitats de la ciutadania, és negar-nos a complir lleis que, de manera col·lectiva, considerem injustes. Però això és en el marc de la no-violència, d’assumir-ne les conseqüències, i de l’interès col·lectiu. És un instrument al qual no podem renunciar. Algú s’imagina que renunciéssim als drets que s’han anat forjant amb les lluites dels nostres pares i avis? També és veritat que demana molta determinació, militància, per no trencar la disciplina no violenta, per assumir també el fracàs de les accions i, sobretot, per tenir ben present que és un instrument més, que no és l’únic, ni el més ni el menys important.

Recordar que jo parlo com a representant de la societat civil, d’una entitat social. Els polítics el que han de fer és escoltar la ciutadania, però el que hagin de fer serà feina d’ells. Òmnium mai dirà als polítics el que han de fer. Nosaltres el que els demanem és que ens escoltin, que escoltin la veu de la ciutadania. I que donin respostes a les nostres necessitats imperioses, que el país se’ns està desfent entre els dits.

Tinc molt clar que els lideratges de la societat civil han demostrat molt bon estat de salut perquè es van reproduint, i jo el temps que estigui al capdavant d’Òmnium serà el temps que vulguin els socis, però jo no m’eternitzaré ni de bon tros. Seguiré exercint el mandat que em correspon sobre la base de l’última assemblea.

Jo tinc un mandat encara de la darrera assemblea i vull respondre a la confiança que em van donar els socis. No tinc cap tipus d’intenció de plegar de la presidència perquè entenc que els socis així ho volen també. Però, insisteixo, igual que dic això, tampoc tinc cap voluntat d’eternitzar-me. La fortalesa de l’entitat, la principal civicocultural del país i de l’Estat, és que hem tingut capacitat de regenerar l’entitat des del lideratge del Jordi Porta i des dels fundadors.