Les tensions al territori en la implantació de les energies renovables han dut a un canvi en la regulació que ofereix més capacitat de decisió a l’àmbit local i avança cap a un model més comunitari. Ara caldrà veure si no es perd pistonada en la cursa de la descarbonització.

Com ha anunciat el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, a la tardor es modifica el decret llei 16/2019, que ara incorporarà l’obligatorietat que els promotors de renovables hagin arribat a un acord amb els propietaris de terrenys abans d’iniciar qualsevol tràmit i informar dels projectes als ajuntaments. Així mateix, a partir d’ara es cuitarà per promoure les comunitats energètiques locals, parcs de renovables participats per ajuntaments i veïns. També es fixen topalls en l’afectació del sòl agrícola per comarques, del 5% en el cas del regadiu i del 10% pel que fa al secà.

La consellera Teresa Jordà insisteix que l’energia és una “prioritat”, però que “cal canviar el model, democratitzar-lo, fer-lo anar de bracet dels sector ambientalista, agroalimentari i municipal”. Afirma que “cal empoderar els ajuntaments perquè s’arribi a imposar un model distribuït” d’instal·lacions d’autoabastament domèstic de proximitat i democràtic. La consellera projecta un escenari en què les comunitats energètiques arribin a produir el 30% de l’energia que es consumeix a Catalunya: “Una instal·lació fotovoltaica de 5 MW, de propietat compartida, pot generar l’electricitat que necessiten 2.500 llars.”

Durant tot aquest període de tensions, els promotors de renovables han anat advertint que fem tard. Des d’EolicCat, el seu gerent, Jaume Morrón, recorda que les mateixes previsions de transició energètica de la Generalitat demanen que per al 2050 tinguem 120 terawatts coberts amb renovables, i ara només n’hi ha 10.

Morrón creu que no té sentit enfrontar el model comunitari al de les empreses del sector. “Tenen alternativa al que anomenen oligopoli? Davant un repte tan important, hauríem d’estar contents que algú amb capacitat econòmica vulgui invertir en renovables.” Morrón recorda que Catalunya ja disposava “d’un filtre que altres comunitats no tenen, com la Ponència de Renovables, que ha tombat quatre de cada deu projectes presentats.” El portaveu dels promotors eòlics creu fonamental, per agilitar els tràmits de projectes, que “disposi de recursos perquè diputacions, consells comarcals i ajuntaments puguin analitzar adequadament els projectes que els arriben”.

De la banda dels fotovoltaics, Daniel Pérez, portaveu d’Unefcat, “accepta que no hi pot haver projectes contra el territori”. Troba interessant que s’obrin els projectes als petits propietaris: “Amb vies com el crowdfunding, es pot assolir que el territori participi en projectes d’una grandària raonable, tot promovent l’autoconsum.” Tanmateix, alerta: “Només amb l’autoconsum no farem els deures, hi ha moltes teulades, però no a totes es poden instal·lar plaques. El potencial és d’un 10-15% del que es generi.” I, en qüestions d’escala, diu, “Catalunya ha compromès 100.000 MW, i si els volem materialitzar amb projectes de 5 MW n’hauríem de fer 2.000. Difícil.”

Des de la pagesia, el representant d’energies alternatives d’Unió de Pagesos, Jaume Pedrós, insisteix que el model ha de ser de “petits parcs de 5, 10 o 15 hectàrees, a tot estirar, en projectes que es facin des del territori, perquè el pagès s’hi senti més involucrat”. Afirma que el gran projecte d’una multinacional “no fixa gent al territori i quan deixa de tenir beneficis desmantella la instal·lació”.

Atès el fenomen especulatiu viscut, en què alguns pagesos, davant una sucosa oferta, firmen contractes d’arrendament de terrenys a especuladors que després els revenen a promotors de renovables, Pedrós demana mesures per instar a una construcció immediata dels parcs i, en tot cas, que “si un parc no es materialitza aquell sòl no quedi abandonat, sense ús agrícola”.