Es diu que el que no pot ser, a més, sol ser impossible.

Penso que entre el Pla de recuperació, transformació i resiliència publicat pel govern espanyol el 30 d’abril, el Pla Espanya 2050 presentat pel president del govern l’11 de maig, l’Informe sobre l’economia espanyola publicat per l’OCDE el dia 27 del mateix mes i totes les negociacions entre el govern i els anomenats agents socials que s’han estat duent a terme i que es continuen produint es pretén aconseguir alguna cosa que no és possible.

A Espanya, fer compatible una major taxa d’ocupació del factor treball, l’augment de la productivitat, la reducció de la taxa de temporalitat en l’ocupació –o la pràctica desaparició dels contractes laborals temporals–, l’augment de la pressió fiscal, la reducció de l’economia submergida, la caiguda de la desigualtat i la disminució de la desocupació juvenil, juntament amb la reducció del dèficit i del deute públic, és impossible. I ho és per la història, per l’estructura del PIB i pel model productiu.

En l’exemplar de L’Econòmic del 13 de setembre del 2020 vaig publicar un text titulat “Quan es va torçar, Espanya?” https://www.leconomic.cat/article/1846130-quan-es-va-torcar-espanya.html, en què analitzava l’evolució de les economies d’Espanya, Itàlia, el Regne Unit i els Països Baixos des de l’any 1000 al 2010. La conclusió era evident simplement veient els dos gràfics adjunts: l’economia espanyola sempre ha estat tocada, de manera que mai, al llarg dels últims mil anys, ha assolit prou velocitat per enlairar-se, i en l’única ocasió en què Espanya com a conjunt va desenvolupar un paper en el context mundial, europeu, en realitat va ser quan va disposar de la plata aconseguida a Amèrica, que va dedicar a gastar desmesuradament com un nou ric a Europa.

Espanya arrossega una sèrie de problemes estructurals que neixen en el segle XV, es desenvolupen en el XVI, s’expandeixen en el XVII, fan eclosió en el XVIII i col·loquen el país en un marge de la història en el segle XIX per passar a la irrellevància en el XX. I en el XXI, quan el concepte d’estat es troba en declivi a tot arreu i emergeix amb força el de clúster i el d’àrea econòmica, Espanya no és conscient que ja no és possible armar una economia de país perquè el temps per fer-ho ja ha passat i perquè no té les eines per aconseguir-ho.

Quan va començar el segle XX, Espanya tenia una economia eminentment agrària (amb, encara, una estructura senyorial de la propietat agrària) amb taques d’indústria al nord i a l’est; a més, no disposava d’una estructura bancària ni de mercats financers, i el nucli sobre el qual girava l’activitat econòmica eren les grans famílies de terratinents i de la burgesia industrial i manufacturera, orientades més cap a la forma d’oligarquia, una oligarquia que en gran mesura va afavorir el cop d’estat del 1936, de caràcter completament anticapitalista. La Guerra Civil va fer retrocedir l’economia espanyola vint-i-cinc anys, per la qual cosa a l’insuficient creixement anterior s’hi va afegir el decreixement durant la postguerra, amb l’estraperlo com a forma més eficient d’assignació de recursos: fins al 1951, va estar en actiu la cartilla de racionament. Des de la fi del franquisme, l’economia espanyola ha estat vivint en una espècie de núvol empesa per unes circumstàncies que l’han portat en sopols sense que Espanya pogués –o volgués– fer cap altra cosa que seguir pel camí marcat.

Espanya va ser admesa a l’OTAN com a pas previ per ser acceptada en el context internacional occidental; va ser incorporada a la CEE per facilitar la inversió estrangera, europea fonamentalment; va ser introduïda en l’euro perquè fos una destinació dels excedents de capital que hi havia a Europa amb un risc mínim. I d’això, Espanya se’n va beneficiar, però es va creure o va voler creure que ho feia a benefici d’inventari, quan en realitat ha anat sumant deute: privat primer i públic després, sense que l’economia espanyola fes un canvi en el seu conjunt i sense que zones amb possibilitats reals poguessin desenvolupar les seves expectatives.

Dues dades. Primera: entre el 1975 i el 2010, a Espanya es va construir una quantitat d’obra pública i privada superior a la suma de tota la que s’havia construït en els mil nou-cents setanta-cinc anys precedents. Segona: des del 1980, any de promulgació de la LOFCA, i en euros constants d’avui, la suma dels dèficits interregionals que el sistema de finançament regional existent ha causat a Catalunya voreja els 240.000 milions d’euros.

A principis del 2020, va arribar la pandèmia i va paralitzar l’economia. La covid-19 ha estat un element molt útil per entonar una cantarella que no és certa: la culpa de tots els mals la té el virus; l’objectiu, per tant, és retornar al 2019, a abans de l’arribada del virus; a això s’han de dedicar totes les energies, però el cert és que el virus va arribar quan l’economia espanyola ja estava malament.

Quan el virus va arribar, moltes veus van dir que la situació creada podia servir per repensar el model productiu espanyol, una melodia que periòdicament torna. La realitat és que 1 euro de cada 3 del PIB que Espanya genera procedeix de la suma de turisme, comerç, restauració, hostaleria, oci i transport; la construcció en genera 8 de cada 100; l’automòbil, 10. Heu tornat a sentir alguna cosa sobre repensar el model productiu espanyol o el que heu sentit és que cal que torni el turisme i s’acabin les restriccions?

L’economia espanyola ja va entrar a la pandèmia molt tocada i n’està sortint molt més tocada; amb molt més deute i amb molt més dèficit, amb molta més incertesa. Espanya no caurà perquè si a Grècia, amb un PIB que és més de cinc vegades menor que l’espanyol, no la van deixar caure, encara menys deixaran que caigui Espanya, però la tornaran a portar en sopols cap a un rescat encobert en forma dels fons Next Generation, compra de deute per part del BCE i manteniment de la seva imatge en els mercats a canvi de l’aplicació de les mesures dictades per Brussel·les i recollides en el Pla de recuperació, transformació i resiliència i venudes a la població amb un títol atraient: Pla Espanya 2050.