És cert que no hi ha res que molesti més el capital que els canvis sobtats i la incertesa. Els diners són porucs i sempre s’estimen més boig conegut que savi per conèixer. El president de Foment i els mitjans afins no es cansen de reclamar la tornada de les seus empresarials que van fugir de Catalunya l’octubre del 2017 enmig d’una situació d’incertesa i convenientment esperonades per les pressions polítiques i econòmiques desencadenades des d’Espanya. Tenien por d’una nova República Catalana o el que temien eren les eventuals represàlies espanyoles que se’n derivarien, fossin del govern, del Banc d’Espanya, dels consumidors o del BOE?

I ara, per què no tornen? Només ho ha fet Agbar, estretament vinculada als ajuntaments on presta el subministrament d’aigua, i el seu home fort continua remenant personalment moltes cireres en els entorns empresarials catalans. De l’estol d’empreses vinculades al grup Caixa, les més importants i determinants en tot el procés de fugida, no n’hi ha cap que conservi els seus màxims directius de fa quatre anys. Totes s’han vist immerses en processos de venda o de fusió, començant per CaixaBank i seguint per Gas Natural, Abertis i Cellnex. Potser en aquests casos, la por provenia de no poder fusionar o vendre’s l’empresa tan aviat i en tan bones condicions. O algú s’imagina CaixaBank comprant Bankia al cap de tres anys d’una eventual República Catalana? I és que fins i tot el totpoderós Isidre Fainé va haver de fugir de la primera línia per por de les represàlies de Madrid, que no el consideraven prou de fiar malgrat els serveis finalment prestats.

És cert que cap de les empreses esmentades ha abandonat la seva activitat empresarial a Catalunya excepte eventuals consells d’administració i algun servei annex. Com ara el domicili particular dels nous directius, que a Madrid, per cert, paguen força menys impostos. Tanmateix, no tornen perquè els canvis d’accionistes fan que els seus màxims responsables ja no siguin empreses o organitzacions catalanes. La descatalanització dels centres de decisió no s’ha produït pel canvi de seus, sinó pel canvi de propietaris i per la plena assumpció del marc empresarial espanyol.

És el que passa, per exemple, quan com a antic client, et truquen en castellà de Gas Natural -ara Naturgy- i et confessen que ho fan des de Galícia. Quan demanes que si volen res amb tu, et truquin en català, una amable senyoreta finalment et torna a telefonar i quan t’envia la seva oferta ho fa en castellà. Perquè, després s’excusa, no hi ha versió en català.

De fet, no tornen perquè encara que mantinguin el gruix dels serveis centrals a Barcelona -que sempre són molt cars i complicats de traslladar-, es continuen movent en la incertesa: tenen por de les represàlies espanyoles quan es torni a intentar proclamar la República Catalana. Som on som deia aquell al Liceu. Business as usual, o “els negocis com sempre”, responia la platea.