Cinema
Andrei Kontxalovski
Director de cinema
“L’ésser humà no pot sobreviure sense por”
Tota una generació de joves russos va lluitar i morir pels ideals i veia Stalin com la salvació
El 2 de juny del 1962, una vaga obrera a la ciutat russa de Novotxerkassk, antiga capital dels cosacs del Don amb una forta tradició rebel, va ser fortament reprimida per l’Exèrcit Roig i el KGB, que va disparar contra els manifestants i va provocar desenes de morts. El cineasta rus Andrei Kontxalovski utilitza aquest episodi, que va ser amagat per les autoritats comunistes durant dècades, com a marc d’una tragèdia: una funcionària, estalinista convençuda, busca la seva filla de 18 anys, que ha desaparegut durant la revolta. Germà gran del també cineasta Nikita Mikhàlkov, Andrei Kontxalonvski (Moscou, 1937) ha dirigit prop de 30 pel·lícules, de què algunes a Hollywood, amb títols destacats com ara Siberiada, El tren de l’infern i El cercle del poder. Als 83 anys, segueix en plena forma: Queridos camaradas, protagonitzada per la seva dona, Yuliya Vysotskaya, va guanyar el Gran Premi del Jurat de la Mostra de Venècia i s’acaba d’estrenar als nostres cinemes. Hem pogut parlar amb ell en una entrevista telemàtica.
Per què va voler parlar d’aquesta època i d’aquesta generació de soviètics?
No puc donar una resposta racional a aquesta pregunta. En donaré una de més aviat intel·lectual sobre les meves motivacions i impulsos. Es poden fer pel·lícules sobre qualsevol tema. Darrerament, n’he dirigida una sobre Miquel Àngel, Il peccato [2019], i una sobre els nazis, Paraíso [2016]. No hi ha una raó específica perquè m’inclini per un tema o per un altre, però sí que és veritat que hi ha uns motius. La meva dona, Yuliya Vysotskaya, que és la protagonista de Queridos camaradas, és una actriu magnífica als escenaris de teatre fent papers com ara Antígona, de Sòfocles, i em venia de gust treballar amb ella en aquesta línia. Però, és clar, havia de ser alguna cosa molt tràgica, i la història de la massacre de Novotxerkassk era un terreny adobat per a la tragèdia. No hi havia una voluntat política, quelcom profund que m’empenyés a parlar d’aquests fets. Crec que l’art pot sorgir de qualsevol cosa, perquè l’artista, al cap i a la fi, és un ésser humà.
La protagonista és una comunista convençuda, però es veu atrapada en aquesta situació. Fa la sensació que estima aquest personatge, amb totes les seves contradiccions.
Sempre estimo profundament els meus personatges, fins i tot si són dolents. Aquesta generació de joves comunistes soviètics dels anys trenta, quaranta, cinquanta i, fins i tot, seixanta eren gent molt dura. Van lluitar i morir en la Segona Guerra Mundial pels seus ideals, van donar les seves vides per allò en què creien. Eren persones innocents, fins i tot ingènues, es pot dir. També passava a l’Estat espanyol. Tant els comunistes espanyols com els russos eren persones molt convençudes que lluitaven pels seus ideals. És clar que també hi havia buròcrates, sempre n’hi ha, però eren una minoria. La major part de la gent creia en allò que feia. Tota una generació va creure que Stalin era la salvació.
La protagonista enyora Stalin, mort nou anys abans. Els historiadors d’aquí deixen millor Khrusxov, després del règim de Stalin i les seves purgues.
Malauradament, no crec que l’ésser humà pugui sobreviure sense passar por. L’Estat espanyol i Rússia, als anys quaranta i cinquanta, van ser governats per caps d’estat que transmetien la por. No és que fossin caníbals que es menjaven la gent, però eren polítics amb unes idees molt concretes; quan van morir, aquestes mateixes idees sostenien l’Estat i es va esfondrar. El que intento és mostrar l’ambivalència d’aquesta mena de personatges, d’aquestes figures històriques. No es pot dir que fossin monstres, però tenien conviccions molt concretes que aplicaven a través de la por. Jo mateix recordo la por quan vivia en aquesta època, els anys de Stalin. Quan vaig veure la meva pel·lícula, un cop acabada, em vaig adonar que, en realitat, parlava de la por, de la por a l’Estat. No estic segur que la humanitat pugui sobreviure sense por. Ara, la por més gran és a una guerra nuclear.
La reconstrucció que fa de Novotxerkassk el 1962, quan hi va haver la matança, és molt fidel. Va ser molt difícil documentar-se, tenint en compte que el règim soviètic va intentar amagar els fets i va eliminar les proves durant dècades?
Com a director, he fet pel·lícules molt diferents. Algunes són molt properes a la realitat, i d’altres són fantasies absolutes. Crec que la veritat, avui en dia, és molt difícil de captar, perquè no és només allò que es veu, també és el que s’amaga al darrere. Quan parles d’art, no estàs parlant d’una cosa documental; no té res a veure amb aquest gènere. L’art més aviat condensa la veritat, com ho fan les cendres d’un foc. Personalment, crec que, avui en dia, no hi ha gaire directors que siguin convincents amb la veritat, que siguin molt realistes. En la meva pel·lícula sobre Miquel Àngel [Il peccato], vaig recrear amb molta cura l’ambient de l’època de l’artista, amb tota la seva merda, la seva falta d’higiene. En aquell temps, la gent no vivia en les condicions sanitàries que tenim avui en dia. Crec que la veritat, el més pròxim a la realitat, és una combinació entre la lletjor i la bellesa.
Per què va optar per rodar en blanc i negre i per què no utilitza gairebé gens de música?
D’entrada, he de dir que ho vaig fer així perquè em venia de gust. Però si entrem una mica en detall, és perquè als anys seixanta, sobretot al principi de la dècada, tot era en blanc i negre. La majoria de fotografies es feien en blanc i negre, els grans fotògrafs l’utilitzaven, i el cinema al meu país també es feia en blanc i negre. Fins i tot Bardem rodava així en aquella època; el món era en blanc i negre. Pel que fa a la música, el motiu per no utilitzar-la és molt senzill: la música principal del cinema sempre són les emocions. La música va bé quan l’emoció falla, ajuda a suplir la seva absència, però si hi ha emocions fortes, com en aquesta pel·lícula, no fa falta la música. Bergman mai no posava música a les seves pel·lícules. L’emoció en si mateixa ja és la música.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.