Ell ve del plom i la linotípia. Ella és de l’era digital. Ell, home de llarga tradició en la premsa escrita. Ella, dona de ràdio i especialista en xarxes socials. Els separen gairebé trenta anys. Els uneix el periodisme, que, diuen, en essència és el mateix per a les dues generacions que representen. “El periodisme ha evolucionat, però en el fons és el mateix. Explicar històries ben explicades. Ara amb l’avantatge que és més participatiu”, diu Lluís Foix. “Si féssim un reset i anéssim a les bases del periodisme, amb el digital, aconseguiríem l’excel·lència”, afirma Mariola Dinarès. La conversa flueix amb naturalitat al Col·legi de Periodistes, on ens trobem. Engega Foix: “Jo soc periodista per casualitat. Tot el que he anat fent o tot el que m’han dit que fes ha estat perquè no trobaven a ningú més. Des de les responsabilitats més altes fins a les feines més senzilles”, afirma el qui ha estat director de La Vanguardia i ha voltat per tot el món, però se sent arrelat a la vall del Corb. A Dinarès la va convèncer la seva mare, que li va veure potencial de periodista, quan ella volia fer turisme. “De seguida em vaig posar a treballar a la ràdio. Vaig començar fent informatius a Flaix FM, mentre feia la carrera de periodisme. A primera hora feia els informatius i després anava a estudiar.” La ràdio la va atrapar i ja no l’ha deixat. Al mateix temps, es va començar a relacionar amb el món digital. Era el 2003. “Vaig obrir un blog. Descobríem que gràcies a internet (en aquell moment les xarxes no existien) teníem tota la informació a l’abast, però sempre dic que envejo aquells moments de les corresponsalies (en referència als set anys que Foix va ser corresponsal de La Vanguardia a Londres). Ara està tot tan globalitzat que no tenim temps de fer periodisme a foc lent. I crec que els paràmetres del periodisme són aplicables cent per cent en el món digital. El contrast, la verificació...” Foix escolta i hi afegeix: “El salt que ha fet la nostra generació, del plom al compte de Twitter, és espectacular. Abans la informació era vertical. Hi havia uns prescriptors de la informació, ja sigui diaris, autors, escriptors, editors, emissores de ràdio que eren referents. Ara això ja no és així. La informació és horitzontal. El món del periodisme hi ha guanyat molt.” I busca el lligam entre les dues generacions: “El fil conductor d’una època a l’altra és el contrast, la verificació i, sobretot, que el periodista sigui una persona culta, en el sentit que ho deia Pla, que sàpiga posar les coses al seu lloc. No cal haver llegit els clàssics per ser culte. Perquè el gran repte és quin valor afegit pot aportar un periodista en un món en què n’hi ha milions i milions. El periodisme és saber relacionar. Ara hi ha més facilitat per fer-ho.” Pren el fil Dinarès: “Jo, sent de ràdio, no tinc tanta sensació de canvi com algú que ve de la premsa. Les xarxes socials s’assemblen més a la manera com fem ràdio que a com es feia periodisme de paper. Ara el problema és que anem acceleradíssims. Quan tothom va tenir un telèfon a la mà i va haver-hi el boom del periodisme ciutadà, ens preguntàvem quin sentit podia tenir el periodista. A la llarga s’ha vist que el periodisme té sentit per posar en context els fets.” I hi afegeix: “Hi ha una generació en els mitjans de comunicació a la qual crec que ha faltat context. Per això ara comencen a tenir importància els documentals i les docusèries. La gent busca context al que s’està explicant cada dia i les plataformes estan essent el complement del periodisme, massa pendent del trending topic. Hem quedat fascinats amb el mòbil. Tot i que en moltes coses hi hem guanyat.” A Lluís Foix li sembla que es torna al periodisme llarg, però que ara es parla poc d’escriure bé: “El periodista ha d’escriure bé; ha de parlar bé i, sobretot, ha de ser curós amb els fets. Els fets són un altre gran repte, en el format que vulguis, en paper, en format digital, a Instagram, a Twitter...” I en aquest punt, fa una certa concessió a la nostàlgia: “Hauríem de buscar la manera que els periodistes enraonéssim més entre nosaltres. Mes tertúlies, que es perdés més el temps. El meu periodisme també és aquest. No està tot a la xarxa.” “Però ara el periodisme busca la viralitat, el clic”, contesta Mariola Dinarès. “El periodista ara ha de ser creatiu. I no tots els periodistes tenen creativitat. El contingut ha de portar infografia, un minivídeo... Has de fer les coses atractives i que enganxin des del primer moment.” Troba que hi ha un excés de monitoratge, de comptar els clics. Falten temes propis. “Les xarxes socials semblen molt diverses, però tenen tendència a repetir-se sobre un mateix fet. Els mitjans més tradicionals estan creant notícies de tuits, per demostrar que estan a les xarxes.” En opinió de Foix, cal valorar la qualitat de l’audiència: “Hi ha webs que no tenen una gran audiència, però tenen una influència social, cultural, intel·lectual, política molt superior a la que té un tuitter o un instagramer que té milions de seguidors...” Dinarès puntualitza: “No estic gaire d’acord a posar al mateix sac youtubers, tuiters, instragramers... Jo defenso que no és així. És com si ens posessin a tots els periodistes en el mateix sac. No. Depèn de cada creador de continguts. Hi ha fils de Twitter interessantíssims. Depèn de com usis les plataformes.” “Jo soc actiu a Twitter”, diu Foix. “No m’hi barallo. Si algú es vol barallar, no el contesto.” Dinarès l’admira: “Tu vas entendre de seguida l’essència de Twitter. Hi ha gent de la teva edat que ha quedat penjada i jo crec que tu vas veure el valor que té i l’has sabut aprofitar.”

Estan d’acord que a les xarxes socials cal separar el gra de la palla. Dinarès, que n’és especialista, reflexiona: “En les xarxes el que compta és fer-se un nom propi. Hi ha un cert nerviosisme en les grans capçaleres. Estan perdent força i influència, perquè en tenen més els periodistes individualment. Les persones s’empoderen com a professionals i es busquen la vida, tenint en compte que hi ha una generació de periodistes que no estan trobant llocs de treball.” Quan ja estem a punt d’acabar, Lluís Foix sentencia: “El periodisme ha de fomentar la llibertat i ha de millorar la vida de les persones. Si no ho fa, no té sentit.” Ho deixem aquí.