La set­mana vinent, el pre­si­dent del Líban, el cristià Mic­hel Aoun, després que l’expre­si­dent Saad Hariri fra­cassés, ini­ciarà una nova ronda de con­tac­tes per bus­car un can­di­dat a pri­mer minis­tre per tal que intenti for­mar un govern. Un govern que haurà d’afron­tar la crisi social, política i econòmica en què està immers el país a causa de la cor­rupció, la pandèmia i la devas­tació pro­vo­cada per l’explosió del port de Bei­rut el 4 d’agost de l’any pas­sat. La lliura ha per­dut el 95% del seu valor i gran part de la població s’aboca a una misèria més greu de la que van patir molts durant la guerra civil en aquest país cone­gut com “la Suïssa d’Ori­ent”.

Amb una cor­rupció sense atu­ra­dor i amb antics senyors de la guerra i par­tits ètnics que impe­dei­xen que el país i l’eco­no­mia es rege­ne­rin, just abans de la pandèmia es van viure pro­tes­tes al marge dels par­tits, que dema­na­ven posar fi a la cor­rupció i al sis­tema de quo­tes ètni­ques. Pro­tes­tes que van moti­var la dimissió el gener del 2020 del pri­mer minis­tre Saad Hariri, que va ser subs­tituït per Has­san Diab. Però Diab no només va ser incapaç de res­pon­dre a les deman­des dels mani­fes­tants, sinó que es va veure des­bor­dat per la pandèmia, en un país on no exis­teix el con­cepte d’estat del benes­tar i on pot­ser només la població xiïta, per mitjà de la xarxa benèfica del par­tit i milícia Hez­bol·là, té mínima­ment garan­tida l’assistència. I l’endemà de l’explosió que va des­tros­sar Bei­rut, Diab i el seu govern van dimi­tir, sense haver estat capa­ces les for­ces polítiques de pac­tar un nou pri­mer minis­tre i un govern. Fa un any, quan després de l’explosió el pre­si­dent Macron va visi­tar Bei­rut, com a líder de la seva antiga metròpoli va exi­gir als par­tits que gires­sin full pel que fa al sis­tema de quo­tes, sense que les seves deman­des fos­sin escol­ta­des.

El Líban, en inde­pen­dit­zar-se, va esta­blir un sis­tema ètnic o religiós de repar­ti­ment de càrrecs per tal que divuit comu­ni­tats tin­gues­sin repre­sen­tació. El pre­si­dent ha de ser cristià; el pri­mer minis­tre, sun­nita, i el pre­si­dent del Par­la­ment, xiïta. Divisió que s’estén a tots els nivells de l’admi­nis­tració. I en aca­bar la guerra civil, l’any 1989, l’Acord de Taïf va legi­ti­mar tran­sitòria­ment aquest repar­ti­ment i va garan­tir més repre­sen­tació als musul­mans. Sis­tema que pena­litza els par­tits no reli­gi­o­sos, atès que si per una cir­cums­cripció un par­tit no religiós acon­se­gueix un escó, si els escons reser­vats a la religió a la qual per­tany legal­ment el cap de llista encara que sigui ateu ja estan coberts, el lloc l’ha d’ocu­par un altre mem­bre de la llista. El con­cepte de ciu­ta­da­nia no exis­teix, ni és pos­si­ble decla­rar-se ciu­tadà del Líban sense religió.

El repar­ti­ment ètnic i religiós dels ciu­ta­dans, pen­sat com a garan­tia perquè cap comu­ni­tat quedés mar­gi­nada, és un mur infran­que­ja­ble per esde­ve­nir ciu­tadà del Líban sense vin­cu­lació a la supo­sada comu­ni­tat i rege­ne­rar la política amb can­di­da­tu­res ober­tes. Una situ­ació que també, per sor­tir d’una guerra ètnica o reli­gi­osa, es va donar a Bòsnia amb els Acords de Day­ton del 1995, que van divi­dir el país en dues enti­tats polítiques i tres naci­o­na­li­tats ètni­ques i reli­gi­o­ses que fan que un gitano, un jueu o un ateu que negui ser croat catòlic, serbi orto­dox o bosnià musulmà pugui ser pre­si­dent del país. Sis­tema que reforça els par­tits naci­o­na­lis­tes que no desit­gen una Bòsnia de ciu­ta­dans inde­pen­dent­ment de l’ori­gen o les cre­en­ces, que incre­menta el nom­bre de càrrecs polítics i que és camp abo­nat per a la cor­rupció. I lamen­ta­ble­ment aquesta visió comu­ni­ta­rista pater­na­lista de pro­tecció als dife­rents col·lec­tius reli­gi­o­sos hi ha qui a Europa la vol ator­gar als ciu­ta­dans euro­peus des­cen­dents d’immi­grants musul­mans, refe­rint-s’hi no com a ciu­ta­dans, sinó com a mem­bres d’una comu­ni­tat dife­rent, opció que evi­dent­ment agrada a molts imams euro­peus. Plan­te­ja­ment que indigna mol­tes dones filles de musul­mans que no ente­nen com pot ser que par­tits de cen­tre o d’esquerra, en nom d’una mal entesa pro­tecció de la diver­si­tat, donin un poder sobre elles a uns líders comu­ni­ta­ris que no les repre­sen­ten.