Als seus 36 anys, Benjamin Bernheim ha fet evident un talent que fa que se’l consideri un dels grans tenors del present amb molt de futur per endavant. Ho té pràcticament tot a favor: elegància expressiva, timbre radiant, tècnica impecable i amplitud de registre amb un domini que fa que sempre trobi el to pertinent sense exhibicionisme i i defugint els aguts prepotents. El Festival de Peralada l’ha encertada convertint-se en l’escenari del debut del tenor francès a Catalunya uns mesos abans que s’estreni al Liceu com el duc de Màntua en un muntatge del Rigoletto, de Verdi, de què va cantar Ah, la paterna mano, l’ària amb què Macduff lamenta l’assassinat dels familiars per part de Macbeth amb la voluntat de venjar-se’n.

El concert a l’església del Carme havia començat de manera exquisida amb l’evocatiu Poème de l’amour et de la mer, que Ernest Chausson va compondre, a finals del XIX, amb extractes del poemari homònim del seu amic Maurice Bouchor. Una obra per a veu i orquestra que va reduir-se al piano de David Zobel, que, d’entrada i de manera especialíssima, també va començar a demostrar el seu talent. Després del dramatisme de Verdi, l’evocació, encara més nostàlgica, es va reprendre amb I pastori, cançó d’Ildebrando Pizzetti composta amb un poema del controvertit Gabrielle d’Annunzio, en què la veu narrativa recorda la transhumància des de les muntanyes fins a la costa Adriàtica. Tot va ser delicadesa sense embafament.

La part final del concert van ocupar-lo tres àries cèlebres del repertori francès que Bernheim considera la seva màxima especialitat: Salut demeure chaste et pure, en què el Faust (de Gounod) corromput pel diable exalta la puresa de Marguerite; Rêve de Des Grieux, quan aquest personatge somia il·lús amb un futur feliç amb la Manon de Massenet, i, retornant a Gounod, Ah leve toi soleil, amb què Romeu expressa el seu enamorament de Julieta. El tenor va mostrar-se tan refinat com pletòric, però just abans va demostrar la seva versatilitat abordant, a través de Txaikovski, el repertori romàntic rus amb una esplèndida interpretació de l’ària de Lenski prèvia al seu duel amb Eugene Oneguin. Un gran recital culminat a les propines amb el Hoffmann d’Offenbach, que comença fent sarcasme del nan Kleinzach i acaba cantant la seva recerca de l’amor, sempre perdut o inabastable.