L’Orquestra del Liceu, dirigida per Riccardo Frizza, havia acabat d’interpretar l’obertura de La flauta màgica quan Javier Camarena es disposava a interpretar una de les àries més justament cèlebres d’aquesta òpera de Mozart: Dies Bildnis ist bezaubernd schön, amb la qual Tamino expressa el seu amor sobtat per Pamina mirant-ne la imatge que les tres Dames de la Nit li han donat perquè vulgui alliberar-la del domini de Sarastro. El tenor mexicà, però, va esperar-se perquè unes quantes gotes van fer que una part dels espectadors intentessin posar-se els impermeables de plàstic que el festival de Peralada posa a l’abast quan amenaça pluja. Una amenaça que, evidentment, pot fer-se realitat: just la nit abans es va haver d’interrompre el concert de Sílvia Pérez Cruz.

Tanta era la fressa amb els impermeables que Camarena no s’atrevia a abordar una ària tan delicada. Aleshores, va preguntar: “Ens l’acabem de posar? Plou?” La resposta a l’última pregunta va ser: “No” i és així que Tamino va poder declarar de nou el seu enamorament d’una imatge encisadorament bella. Potser part dels espectadors van precipitar-se, però el cas és que durant una fase del concert final d’aquesta edició del festival Castell de Peralada, presentat com la gala del seu 35è aniversari, les condicions atmosfèriques van crear un cert suspens: la pluja duria a una altra suspensió? De fet, tota aquesta edició del festival, com en el cas d’altres esdeveniments semblants, s’ha celebrat amb una sensació inevitable de fragilitat. No tant per la pluja, sinó, evidentment, per la persistència de la Covid-19. En el seu comunicat final, però, l’organització s’enorgulleix que, seguint els protocols marcats per l’hospital Clínic, el festival s’ha desenvolupat amb unes mesures de seguretat òptimes que incloïen la reducció a més de la meitat (uns 700 espectadors, doncs) de l’Auditori. Dotze dels catorze espectacles programats, en diferents espais, s’han omplert tot creant la impressió d’èxit.

Retornant al concert de Javier Camarena, acompanyat per l’Orquestra i el Cor del Liceu, no hi ha cap dubte que ha estat un dels grans èxits. Tot estava concebut, de fet, perquè fos així. La presència d’un dels tenors més aclamats del moment i un programa que va anar derivant cap a alguns dels grans èxits de les àries operístiques. No va ser ben bé així al principi. La veu de Camarena té una bella coloratura i una emissió brillant; però, amb afany de virtuosisme, podia fer la impressió que tendia a un cert efectisme amb l’efecte pinyol. Ha guanyat pel que fa als matisos i així, doncs, la subtilitat, de manera que, a més del cas de l’esmentada ària mozartiana, van ser molt afinades i sensibles les seves interpretacions de Prendre le desin d’un bijoux... Fantasie aux devin mensonges (de Lakmé, de Leo Delibes) i, de manera particular, Ah cette vois quel trouble... Je crois entendre encore, de Les pêcheurs de perles, de Bizet.

Amb Com’è gentil, de Don Pasquale, va començar a abordar Donizetti, una de les seves especialitats, rematant-ho amb els do de pit d’Ah mes amis... Por mon ame, de La fille du Règiment. Entremig, l’orquestra i el cor havien aportat el Coro a bocca chiusa de Madame Butterfly i, seguint amb Puccini, Camarena va lluir-se amb la bohèmia Che gèlida manina. Tot ho va cantar bé; però, encara que agradi tant, s’ha de tenir un cert mal gust per recórrer a La donna è Mobile (trametent la misogínia del pocavergonya duc de Mantua) si no hi estàs obligat perquè interpretes el Rigoletto. Així va iniciar els bisos, que l’orquestra i el cor van seguir amb el Va pensiero, i ell va rematar amb el bolero Contigo en la distancia, que, provocant un entusiasme familiar, va dedicar a l’esposa i els fills. Al final, tot es va fer massa previsible.