Després de guanyar les eleccions estatals del 2011 amb majoria absoluta i de no fer els pressupostos del 2012 fins que passessin les eleccions andaluses del 25 de març del 2012 –el truc de la demora és que preparava l’amnistia fiscal–, en el seu segon any de mandat Mariano Rajoy va imposar una reforma de les pensions en la qual creava un “factor de sostenibilitat”, mecanisme de càlcul eufemístic que el que feia era abaratir la pensió –sempre la corregia a la baixa– per compensar l’entrada de nous pensionistes amb més esperança de vida. El factor abaratidor va entrar en vigor sis anys després, el 2019, i fins ahir, quan el Consell de Ministres va aprovar la reforma de les pensions, que torna a lligar-les a l’IPC i a incentius o bonus per adequar l’edat de jubilació real a la legal.

En el primer Consell de Ministres després de les vacances d’estiu, el govern espanyol de coalició del PSOE i Podem aprovava l’avantprojecte de llei –hi passava en segona volta– després de mesos de negociació entre l’executiu, la patronal i els sindicats, que van firmar un acord el 28 de juny i el van rubricar l’1 de juliol a La Moncloa. El factor de sostenibilitat era quinquennal, però al final no serà revisat i serà abolit després de dos anys en vigor, perquè el calendari del govern és que, un cop s’hagi convertit ja en un projecte de llei i sigui enviat a les Corts, serà tramitat durant la tardor amb l’objectiu que entri en vigor l’1 de gener del 2022. “Ve avalat i emparat pel diàleg social i això ha de ser tingut en compte per tots els grups al Congrés”, va aventurar la ministra portaveu, Isabel Rodríguez, quan ahir se li va plantejar si ja donen per descomptat el vot a favor d’aliats parlamentaris com ara ERC.