L’esfondrament de les Torres Bessones de Nova York fa vint anys va ser també l’esfondrament de la idea de la invulnerabilitat dels Estats Units. En pocs minuts, la superpotència mundial que havia triomfat en la Guerra Freda i que es veia totalment inviolable patia el pitjor atemptat en la seva història moderna, en el seu propi territori i afectant els símbols més evidents del país: el poder econòmic de Manhattan, una de les arestes del Pentàgon i el seu poder militar, i –si no hagués estat per una tripulació i un passatge salvador– el Capitoli o la Casa Blanca.

L’atac va ser un cop duríssim a una societat que vivia en “un nivell de poder, riquesa i seguretat sense comparació”, com escrivia fa poc el columnista George Packer a la revista The Atlantic. Una ferida en el patriotisme i una cicatriu en l’hegemonia mundial que van decidir que només tenia una resposta: seguretat domèstica i escenificació de poder militar, al preu que calgués. Tot per treure’s de sobre la por de nous atacs que demostressin encara més que l’escenari idíl·lic de la pau nord-americana queia a pedaços.

El govern de George W. Bush va aprofitar aquella sensació de vulnerabilitat i set de venjança per fer reformes radicals en temes de seguretat que van canviar el món en l’àmbit domèstic i exterior.

La creació de la nova Secretaria de Seguretat Nacional, encarregada de protegir el país d’amenaces internes i externes, va ser la resposta més institucional al canvi de paradigma psicològic: si la societat necessita més protecció, cal un ministeri dedicat exclusivament a això. Avui en dia, és el tercer més gran en grandària, només al darrere dels de Defensa i Veterans.

Als EUA va néixer una mentalitat nova: la necessitat de ser un fortí, emmurallar-se per a una protecció extrema. I la classe política estava disposada a fer-ho possible.

La creació d’aquest nou “estat de seguretat” va provocar, en paral·lel, el sorgiment d’una bombolla d’empreses que van virar els seus objectius a guanyar licitacions del govern per a tasques de seguretat i defensa. Segons un estudi de l’Institute for Policy Studies, un think tank progressista, en els darrers vint anys més de 6,13 bilions d’euros de fons del Pentàgon s’han destinat a projectes de consultors privats. En comparació, les dues dècades anteriors només s’hi van dedicar 4 bilions d’euros, i això que incloïa el final de la Guerra Freda i els temors d’un conflicte nuclear.

La febre per la seguretat, que també va derivar en un augment de la venda d’armes i la militarització que ja estava en procés dels cossos policials, va resultar afavorida per un Congrés favorable a una resposta ràpida que donés tranquil·litat als constituents, encara que fos donant poders gairebé infinits al govern federal.

Gairebé de la nit al dia, es van imposar desenes de noves normatives i es van aprovar lleis que anaven des de les restriccions als controls d’aeroports, amb limitacions i protocols abans inimaginables, i la creació de llistes de sospitosos sense necessitat de justificació, fins al xec gairebé en blanc en temes d’espionatge a civils, amb poques salvaguardes.

La “Guerra contra el Terror” va difuminar el concepte de drets humans, contrapartides que es van viure a l’interior i a l’exterior dels EUA. Cedir al govern el poder extrem en temes de seguretat suposava cedir drets civils, permetre intrínsecament que es poguessin violar drets com la privacitat, la presumpció d’innocència, el tracte just, el procés correcte i humà.

La llista és interminable: la legalitat de l’espionatge a ciutadans a través de la Patriot Act, o la transformació de la feina de les agències d’intel·ligència, ara més centrades a “caçar” sospitosos que a recol·lectar informació abans d’actuar, han canviat l’escenari completament del que significa la protecció de les fronteres, de la seguretat interior.

El que en un principi quedava cegat pel desig de venjança, per la necessitat de ressorgir després de l’atac, amb el pas dels anys s’ha posat en dubte i s’ha posat sobre la taula si tots els excessos en nom de la seguretat han fet que els EUA hagin estat més segurs que mai, i, especialment, a quin cost.

En tot això, el paper de les revelacions de Wikileaks, que van exposar tortures i detencions arbitràries a Guantánamo o l’assassinat de civils afganesos en operacions amb drons, van despertar les veus crítiques sobre el límit que estava sobrepassant el govern en nom de la lluita antiterrorista.

La seguretat a qualsevol preu també imposava, en l’ideari nord-americà, un pensament paral·lel impregnat en la sospita constant. No és estrany, doncs, que a la vegada que el país s’embarcava en un procés de protecció i militarització sense precedents, la islamofòbia i els crims d’odi creixessin fins a nivells mai vistos. Justificant-los, en molts casos, en nom de la seguretat.