El BCE sembla que ha deixat enrere el fonamentalisme antiinflacionista d’antany, tan determinat pel Bundesbank alemany, per fer política monetària flexible, tot elevant l’objectiu d’inflació al 2%. Podem, però, dir que aquest canvi de rumb és oportú?

Com diu el catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona (UB) Joan Tugores: “Sí, està molt bé no ser fonamentalistes, però el canvi arriba en un moment preocupant, quan arriben dels EUA senyals clar d’un important repunt de la inflació, pel sobreescalfament que en l’economia han generat els programes d’expansió de l’administració Biden.” Val a dir que estem parlant d’una inflació del 5,4%, la més alta en tretze anys, mentre que a la UE es troba en un 2,2%.

Ara bé, potser hauríem d’anar més enllà de la conjuntura, i arribar fins al moll de l’os. Tugores, tot fent referència a les tesis de Charles Goodhart, professor de la London School of Economics, creu que “cal parar atenció a la inflació estructural, provocada per l’envelliment de la població, ja que la gent gran, en la mesura que consumeix però no produeix, suposa un factor de tensions inflacionistes”. Tugores tem que als EUA, com al Japó, i potser a la UE aviat, “si no es modera el to expansiu de la política monetària de tipus d’interès baixos, ens arrisquem a finançar empreses zombis sense gaire futur, i així és més difícil sortir de la crisi causada pel coronavirus”. Tugores creu que el redreçament ha de venir a la UE més aviat per la via de la política fiscal que exemplifiquen els fons de reconstrucció New Generation.

Si s’ha fixat aquest 2% de referència, potser ha estat, com creu Rafael Sambola, professor de finances d’EADA, “per calmar els inversors davant la inflació i donar pas al tapering, la retirada progressiva dels estímuls econòmics durant els mesos a venir”. Així doncs, l’organisme que presideix Christine Lagarde hauria volgut curar-se en salut i evitar un enduriment de la política econòmica massa ràpid. En tot cas, a Frankfurt són ben conscients que tenen un problema, després de tant de temps amb tipus baixos, com explica Sambola: “Estan atrapats en un parany: com apujar els tipus amb volums d’endeutament tan alts en governs i empreses.” I és que, com denuncia, a la llum de la davallada de les taxes d’expansió creditícia en diversos països, “el diner s’ha fet servir per comprar deute, i no ha anat a l’economia real”. En aquest sentit, és esperançador que ara el BCE fixi condicionants perquè s’obrin vies de crèdit cap a l’economia real. Per a Pedro Aznar, professor d’economia d’ESADE, “és clar que ara l’austeritat és un objectiu a llarg termini, després que la crisi del 2008 mostrés que una reducció de la despesa massa elevada i massa ràpid és contraproduent”. Així doncs, ara la doctrina sobre què fer amb l’excés de deute és que “quan s’assoleixi un creixement sostingut de l’economia, el deute sobre el PIB ja decaurà”. Com assenyala Josep Lladós, professor d’economia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la percepció del BCE és que “no convé lligar-se les mans per una inflació que pot ser transitòria.” A més, com argumenten molts experts, que la inflació subjacent, els preus sense els elements més volàtils, està situada en el 0,6%, molt lluny del 2% que es vol prendre de referència. Amb tot, quan la recuperació sigui un fet, no hauríem d’ensopegar amb l’anomenat efecte de segona ronda: “Si la indexació de preus i salaris es fa en base a la inflació passada, hi pot haver un problema que caldrà saber gestionar.” Josep Bertran, professor de finances d’EAE Bussines School, “el relaxament del BCE s’explica per la necessitat d’auxiliar estats com Espanya, amb un atur molt elevat”. Bertran, que compta que la inflació sobreeixirà per damunt del 2% durant els pròxims anys, afegeix: “Quan calgui apujar els tipus d’interès, a veure que passa amb Espanya, que té un seriós problema de dèficit públic. Es poden voler fer polítiques d’estímul de l’economia, però resta el deute.”