La primera i evident és la pandèmia. Continua havent-hi un percentatge de gent no vacunada i de gent que té por d’anar a grans esdeveniments. La segona és el context polític: venim d’un període de desorientació i manca d’estratègia compartida, agreujat pels efectes de la repressió sobre moltíssima gent i l’impacte psicològic que han tingut les baralles que hi ha hagut al si del govern i al Parlament amb majoria independentista. Un tercer element desmobilitzador és la situació de crisi derivada de la Covid, el preu de la llum, l’emergència en l’àmbit de l’habitatge..., les preocupacions del dia a dia. Segurament el procés d’emancipació nacional no és el centre de la prioritat de molta gent, que no per això ha deixat de ser independentista ni ha deixat de continuar donant suport a l’independentisme, com es veu en enquestes i a les eleccions; però això no vol dir que sigui l’element més central de les seves preocupacions diàries.

La repressió és una realitat que, malgrat que algú voldria fer creure que amb els indults als presos ha perdut protagonisme, continua existint. El nombre de represaliats no ha minvat, sinó que s’ha anat engruixint i és una dinàmica en mans de la judicatura, no sota el control directe de governs o parlaments. I especialment amb la decisió del govern del PSOE i Podem de no plantejar-se la reforma del Codi Penal, la situació tendirà a agreujar-se.

Cal veure què és el que demana l’organització que convoca, i clarament l’eslògan de la manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana d’enguany és per la independència. La independència com a objectiu unifica el 90% del sobiranisme, però com a objectiu a assolir a mitjà termini. L’eslògan no diu independència ara immediatament. Moltíssima gent sortirà a mobilitzar-se com els darrers 11 de Setembre per moltes raons, econòmiques, socials, antirepressives... Molta gent sortirà al carrer malgrat les esgarrinxades i tensions entre diferents expressions del sobiranisme parlamentari o de les entitats, que no han de ser una excusa per no manifestar-se.

En condicions normals, la manifestació seria un bon termòmetre, però hi ha una sèrie de condicionants, especialment la pandèmia, que fan que segurament no sigui de les manifestacions a què estàvem acostumats abans de la pandèmia. Per tant, com a termòmetre no crec que sigui el més fiable, tot i que serà significatiu. Estic convençut que hi ha molta més gent que sortiria a manifestar-se en una situació de normalitat. L’Onze de Setembre sempre influeix en l’agenda política catalana, independentment de les persones que surtin al carrer aquest any. Pel que fa a la taula de diàleg, cal que s’aturi tota aquesta campanya que hi ha darrerament d’una part de l’independentisme de malbaratar la mateixa taula. Continua sent una victòria del sobiranisme haver-ne forçat l’existència i que l’altra part reconegui el conflicte polític i estigui disposada a seure, encara que els seus dirigents li treguin importància. El que no és bo és que part del sobiranisme la menysvalori.