El 1980 (fa una mica més de quaranta anys!), quan la Generalitat recuperada i reestablerta deia “som 6 milions”, el nombre de llars a Catalunya era d’1,76 milions. Unes 3,5 persones per llar. El 1991, la xifra de llars creixia fins als 1,93 milions. En els inicis del segle XXI, el 2001, amb 2,31 milions de llars, se superaven àmpliament els 2 milions. Tot i la crisi del 2008, el 2016, en part, com a resultat de la tercera onada migratòria, la xifra de llars catalanes pujava fins a 2,94 milions. Amb menys persones per llar: 2,5, a causa del creixement de les llars unipersonals i de les llars monoparentals amb fill únic. El 2020, tot i la pandèmia, les llars catalanes superaven els 3 milions. Increïble.

Què volen dir aquestes xifres? Que segueix funcionant el model català (detectat per l’economista Josep M. Tallada el 1920) de les microfamílies invertint en la formació dels fills. En uns anys, per cert, on l’escola pública tot just començava.

L’expansió de les microfamílies catalanes durant el segle XX i els primers vint anys del XXI és paral·lela al creixement de l’economia catalana. Paral·lela o motor?, si tenim en compte que les microfamílies han anat esdevenint unes eficaces petites empreses multifuncionals i multiproductes. Si no funcionessin bé, si no fossin eficients, l’economia catalana no aniria tan bé.

Les famílies necessiten, com les empreses, uns inputs, uns factors de producció. Els mateixos: un espai (l’habitatge), unes màquines (la multitud d’aparells domèstics), energia (electricitat, gas), treball qualificat (de tots els seus membres i, puntualment o ocasionalment, com totes les empreses, de treballadors externs), crèdit (per als projectes), xarxes d’infraestructures, un sistema educatiu, sanitat pública.

Les famílies no són només unes unitats de consum (com ho són, per cert, totes les empreses). Són, també, unitats de producció de molts productes diferents. I, parlo d’abans del teletreball activat per la pandèmia. Començant per l’alimentació, la cuina, que ja no ocupa ni el temps, ni el pressupost de fa unes dècades. Seguint, pel rentat, el planxat i el repassat de la roba i, per a un sector no petit de la població catalana (sovint, d’origen forà), que disposa de màquina de cosir), la confecció. I, també, l’assemblatge i envasat de tot tipus de productes de petites dimensions.

L’autoconstrucció, les barraques, és avui minoritària a Catalunya, però el manteniment de l’habitatge, i de les seves múltiples connexions amb tot tipus de xarxes, sí que és un afer microfamiliar.

La sanitat pública ha anat creixent. Una llar no és un CAP, ni un CSM, però en la mesura que la sanitat s’ha desenvolupat, ha anat creixent el rol sanitari de les llars. Les farmacioles domèstiques de fa uns anys han estat àmpliament superades.

Una llar no és una escola, però, és un espai on gràcies a les TIC, a l’aprenentatge en línia, a les sèries dramàtiques i a la xarxa, es practica una part substancial de la sempre necessària formació, que, d’altra banda, és –ha de ser- contínua.

Les llars són les fàbriques de criatures, produeixen el factor treball. Les altres empreses, no. Les llars s’han diversificat: hi ha les llars de matrimonis amb fills, les llars de parelles de fet amb fills, les llars de famílies reconstruïdes, les llars monoparentals. A Catalunya, són –sumades- el 75% del total. I, seguim.