El canvi climàtic, el creixement econòmic i l’aeroport de Barcelona
Escoltant algunes posicions de vegades es té la sensació que la lluita contra el canvi climàtic ha de ser l’únic vector amb què s’ha d’analitzar qualsevol oportunitat de creixement. Rotundament, no. I no es tracta de menystenir les advertències del que ja és una evidència que ningú pot negar, com ha posat de manifest molt recentment l’IPCCi. La raó és que no podem renunciar al creixement. Si renunciem al creixement, serà impossible lluitar contra les desigualtats i la pobresa que imperen en les nostres societats, excepte, és clar, que estiguem disposats a afrontar un futur amb molts més conflictes socials i bèl·lics dels que ja, de per si, són previsibles. Seria un factor d’inestabilitat colossal. Si algú defensa una societat de no creixement (i n’hi ha), que expliqui com ho farà per millorar la vida de la gent que malviu en condicions precàries, tant a les nostres societats occidentals com a la resta del món. I no està de més, recordar també com ha augmentat la desigualtat de les nostres mateixes societats occidentals des de la dècada dels vuitanta del segle passat per obra i gràcia de les polítiques aplicades i de la ideologia neoliberal que ha imperat, duta a terme tant des de les dretes com des de les esquerres majoritàries.
El cert és que, malauradament, el creixement encara està associat a un grau de consum de CO2. Encara no és possible moure el món sense consumir CO2. Per més que hi hem d’aspirar, no tenim el creixement econòmic completament dissociat del consum de CO2. En alguns països i continents, per exemple Europa i els Estats Units, es van fent progressos, i les emissions anuals ja disminueixen. Però no és així en el cas d’altres com la Xina, l’Índia i en la immensa majoria dels països emergents. I no seria just demanar-los que renunciessin a millorar el benestar de la seva gent. Com tampoc seria just, en el cas dels països occidentals, renunciar a millorar el nostre estat del benestar quan encara hi ha la pobresa i les desigualtats que hi ha. Per tant, s’ha de combinar el creixement, major o menor segons els països, amb la lluita contra el canvi climàtic i els canvis per millorar la distribució de la renda i el benestar. El que s’ha de fer és que cada cop estigui més dissociat el creixement del consum de CO2 i que aquest creixement sigui de més qualitat i no vagi en benefici de pocs. I aquest desacoblament del CO2 s’ha d’anar fent a un ritme que sigui compatible amb els objectius climàtics de l’Acord de París i els que es derivin de la millora del coneixement científic.
Aquest article no pretén posar de manifest totes les grans dificultats que impliquen aquests objectius, però sí entendre com hem d’abordar el problema del creixement que, insisteixo, continua sent necessari a condició de fer-lo cada cop més sostenible. I, en particular, davant d’un cas concret a casa nostra com el de l’ampliació de l’aeroport del Prat. A Catalunya sempre ens hem queixat (amb raó) que la manera com s’ha abordat el creixement de l’aeroport és un dels factors que ha condicionat el mateix creixement del país en general. És obvi que si només et dediques a atraure companyies aèries amb vols de radi curt o mitjà i baix cost, acabes propiciant el model de creixement intensiu turístic i de baix valor afegit que ha caracteritzat els darrers vint anys. I això condiciona també el tipus de treball que s’hi pot ocupar i les seves possibilitats futures de progrés.
No podrem, ni seria desitjable, fer un canvi de model sobtat pels costos socials que implicaria. Ara bé, el model intensiu turístic es pot anar modulant i tenim eines per fer-ho, però, al mateix temps, ens hem d’anar orientant cap a una manera de créixer que aporti més valor afegit per treballador i que permeti una economia que no se sustenti en els baixos salaris. I això només es pot fer generant i atraient activitats i empreses amb un alt contingut científic i tecnològic. Només tindrem possibilitats d’assolir-ho si ens convertim en una societat atractiva per a la creació d’aquestes activitats i empreses. I per ser-ho, ens cal millorar en moltes coses: nivell de les universitats i institucions científiques i tècniques, millorar el nivell educatiu general i particularment dels joves, inclosa la immigració, evitar el fracàs escolar i l’abandonament prematur de l’escola, inversió en R+D, atraure el talent extern, generar esdeveniments que concentrin aquest talent (congressos i fires), abaratir el cost de la vida (habitatge) i alguns costos productius (energia), vigilar que d’altres (treball) que no superin els augments de productivitat, i... finalment, tenir comunicacions (digitals i físiques) excel·lents. Amb això (i també amb institucions públiques menys partidistes que afavoreixin exclusivament els interessos de la majoria) podem tenir bones oportunitats d’aconseguir l’autèntic objectiu: una societat d’oportunitats per a la majoria, equilibrada i productiva que és el que ens ha de permetre millorar les condicions de vida de tots i, especialment, dels més desafavorits.
I en l’aspecte esmentat de les comunicacions, és on entra l’aeroport. L’aeroport que necessitem haurà de continuar portant turistes; si tenim èxit, alguns menys, però de més poder adquisitiu, i a condició d’anar-los substituint per empresaris, professionals, tècnics i científics de qualsevol part del món que necessitin venir, o bé perquè tenen un bon lloc on desenvolupar les seves capacitats, o bé perquè tenen un esdeveniment important o una empresa o institució cientificotècnica que convé visitar. I en sentit invers, exactament igual. Necessitem un aeroport que obri les rutes que necessiten aquests sectors, destinacions d’Àsia i Amèrica no exclusivament turístiques. I avui no és així.
Cap ‘hub’ que no fos madrid.
Algú pot pensar que fins i tot amb l’ampliació de l’aeroport no necessàriament aconseguirem el veritable objectiu: la millora de la societat on vivim. Tindrà raó, un aeroport millor no és una condició suficient, però sí una de les necessàries. Com s’ha dit abans, calen molts més requisits, però no tenim el dret de llançar la tovallola sense jugar el partit.
I tornant al tema del canvi climàtic, no està de més recordar que el transport aeri no representa gaire més del 3,8% de les emissions totals de CO2 a la UE i el 13% de les derivades del transport. Certament, no és la modalitat de transport més eficient, per més que també s’estan fent progressos, s’haurà d’anar restringint els vols de curt radi per passar-los al ferrocarril (per cert, quan s’acabarà el corredor mediterrani?). Però la mobilitat internacional continuarà sent una necessitat abans i després de la pandèmia, i el trànsit aeri tard o d’hora es recuperarà.
Finalment, tenim la immensa sort de viure en un espai polític i geogràfic (la UE) que s’ha compromès i està liderant les mesures mundials per mitigar el canvi climàtic i, per tant, no transigirà amb els límits de les emissions i exigirà la deguda protecció dels espais protegits. Menys dramatisme, doncs, i estudiem bé les possibles solucions a la Ricarda, que n’hi ha, i les compensacions que s’hagin de treballar amb la UE per qualsevol afectació que sigui necessària. Però no ens tanquem portes al futur dels que venen, que ja ho tenen prou magre.