És una relació molt viva, alliçonadora, sempre he trobat gent absolutament afí als meus instints, a les meves vivències. He tingut i continuo tenint grans amics aquí. Per mi és com una prolongació de casa meva. Quan torno, és com tornar a casa, perquè la meva memòria està plena d’aquestes persones que he estimat i amb les quals he tingut una relació laboral històrica ben real. Sempre penso que tornaria més sovint i que voldria tornar a treballar-hi. És part de la meva vida.

No ho sé, depèn del moment. És cert que la vida la disfruta un mateix, però també és cert que, en gaudir-la, tu ets part dels que estimes, és inseparable. Estem fets dels éssers que estimem i estem fets pels éssers que estimem. Quan ets en un lloc de celebració, si estàs amb la teva gent el batec és una unitat que no és comparable amb res més. I més en aquest tipus d’art que és el cinema, que sense un espectador, es moriria en un racó sense ser vist. El cinema no tindrà mai vida sense els espectadors.

Se segueix aprenent que no hi ha res per aprendre, que s’ha de viure cada moment. Com reaccionarem nosaltres quan ens arribi, això no ho saps fins que passa. Hi ha quelcom misteriós que em fa molt respecte. Per la meva part, acostumo a ser molt exigent, ho porto tot molt preparat per després oblidar-me’n.

Els joves són molt autèntics, preparats i entregats, molt conscients de la història que ells no han viscut, però que ja posseeixen, molt. I són molt valents, perquè els temps no són fàcils. Això els dona una puresa especial. M’encanta veure’ls.

Totalment! És veritat, es crea una unitat que funciona realment. Si la societat funcionés com el cinema estaria molt bé, perquè realment cadascú sap estar en el seu lloc sabent posar-se al lloc dels altres, amb un objectiu que és complir el somni que tenim tots junts.

Recordo el meu primer èxit, que va ser en una festa familiar quan era una nena. Feia classes d’art dramàtic a casa, llegíem els clàssics, poesies de llengua castellana, el Quixot... i al meu pare [el cantant Antonio Molina] li agradava molt com declamava. En un aniversari, sent molt joveneta, hi havia tots els cosins i la família, i el meu pare em va demanar que recités un poema. Jo vaig dir que no, em feia molta vergonya. Sempre he estat bastant tímida en el fons. Però després em vaig tancar a l’habitació, dolguda per haver fallat al meu pare, i finalment vaig sortir, li vaig demanar perdó i li vaig dir que declamaria. No li podia fallar. Vaig recitar alguns poemes de Juana de Ibarbourou i alguns van plorar, van aplaudir molt. I jo no m’ho podia creure! Em vaig sentir molt feliç fent-ho! Pensava que patiria molt, que em resultaria impossible, però em vaig oblidar de mi mateixa i vaig entrar en els poemes. Aquest va ser el meu primer èxit.