Primer hem de tenir clar que sense una societat civil mobilitzada ningú avançarà ni es posarà al capdavant. El que es va aconseguir en determinats anys va ser per això, perquè hi havia el carrer mobilitzat es feien passos endavant. El que no podem fer és esperar respostes de les institucions i els partits; la resposta ha de sortir del carrer sempre. No podem estar esperant. Sense un carrer mobilitzat segur que no s’avançarà mai.

Una cosa que ara també toca fer és no només reivindicar la independència com a concepte abstracte, sinó confrontar un model de país, i el debat constituent pretén fer això, que Catalunya s’expressi sobre model energètic, habitatge, immigració... més de cent àmbits que afecten directament el dia a dia de la gent. Per mobilitzar falta un projecte clar de cap on s’avança, que els passos cap a la independència siguin clars. Els anys que les manifestacions de l’Onze de Setembre van ser tan massives és perquè la gent veia que al darrere hi havia alguna cosa.

Amb la pandèmia passen dues coses: que apareix un nou fenomen que ho bloqueja tot i complica qualsevol altra qüestió (durant un any i mig el tema principal ha estat lògicament com controlar-la, i tota la resta ha quedat en segon terme), i un segon aspecte preocupant: durant aquest temps s’ha plantejat la dicotomia entre salut i economia a l’hora d’aplicar restriccions, però més enllà d’aquesta dicotomia cal respectar els drets fonamentals. Evidentment, en moments determinats d’alta emergència no hi ha via alternativa i hi havia un estat d’alarma decretat que segurament tocava i les mesures hi han de seguir sent, però no podem renunciar a drets fonamentals com la llibertat de moviment i de manifestació. S’han de trobar fórmules segures, perquè la pandèmia encara és aquí, i aquesta no pot ser l’excusa per quedar-se tancats a casa.

És un context molt més complicat l’actual que el d’anys enrere. Per continuar tirant endavant estem en un moment en què és molt important recuperar la unitat estratègica. La unitat de vegades s’entén de moltes maneres. Hi ha fórmules que no ajuden a la unitat, que és quan pensem que tots hem de ser iguals, fer el mateix o que hi ha fórmules màgiques que són les millors. La unitat s’ha d’entendre des de la diversitat, tenim moltes coses i molt diverses a fer, i el que és important és que hi hagi unitat estratègica i es recuperin confiances; que encara que una altra persona pensi que el camí és un altre es respectin els diferents camins, perquè segurament no n’hi ha un únic de bo, sinó diversos. L’ANC neix justament de la diversitat, mirant d’aglutinar sectors molt diversos de l’independentisme, i penso que aquesta és una tasca que ha de continuar fent, especialment en els moments actuals.