La recuperació pressiona els preus
A mesura que la incidència de la vacunació ha permès controlar la virulència de la covid, ha tornat l’optimisme en l’economia. El creixement del PIB anirà de menys a més sempre que la inflació, que s’ha disparat, no ho acabi espatllant
Tot i que la covid-19 encara és ben present entre nosaltres, i continua havent-hi contagis i morts, l’èxit de la campanya de vacunació ha permès que una certa normalitat s’instal·li a les nostres vides i que l’economia vagi de mica en mica recuperant el pols.
Ara bé, la represa de l’activitat a escala mundial està ocasionant colls d’ampolla perquè escassegen matèries primeres i components, i la competència global per aquests recursos els està encarint. La factura de la llum, la de la benzinera o la del supermercat estan recollint aquest desajustament, que hauria de tenir un impacte limitat en el temps per les causes conjunturals que el motiven. Però ningú ho sap del cert, i això dibuixa interrogants en els auguris de millora generalitzada que fan els grups de recerca econòmica. La inflació preocupa perquè si es trasllada als salaris i es fa estructural suposaria pèrdua de competitivitat que acabaria afectant al creixement.
Fa poc que ha acabat l’agost i l’última dada de l’IPC disponible per a Catalunya és la del juliol, que marca un increment interanual del 2,8%, una dècima menys que la de l’Estat. En el cas d’Espanya, l’INE ha publicat un avançament de l’agost que confirma la inèrcia alcista, amb un 3,3%. Amb l’excepció del febrer, acumulem sis mesos d’increments aquest any i cal retrocedir a l’abril del 2017 per trobar una taxa similar.
Val a dir que part d’aquesta inflació cal atribuir-la a la recuperació dels preus, després de la davallada dels primers mesos de la pandèmia; és l’anomenat efecte esglaó, que dibuixa un salt en la comparació interanual. Però una altra història és l’encariment del petroli i els seus derivats. Omplir el dipòsit de l’automòbil ha estat aquest estiu un 22% més car que fa un any i la factura de la llum s’ha multiplicat per tres des que ha començat el 2021 i ha trencat rècords històrics gairebé cada dia, en part, pel preu del gas que s’utilitza en les centrals de cicle combinat i que també s’ha disparat. Alguns serveis com els relacionats amb el turisme també s’han encarit, així com els aliments. Tot plegat està pressionant les economies domèstiques, on plou sobre mullat, perquè en alguns casos estan patint la crisi derivada de la pandèmia. En tot cas, la inflació subjacent -la que no té en compte els preus de l’energia ni dels aliments no elaborats– està en 0,1%, i tot i que també creix, ho fa de manera més controlada.
“Podríem concloure que aquest repunt de la inflació és un fenomen transitori?”, es preguntava Joan Ramon Rovira, cap del departament d’estudis de la Cambra de Barcelona, en la presentació de l’última anàlisi de la conjuntura econòmica. “Podria ser, però hi ha un risc no menyspreable d’un enquistament i cal prevenir-lo.” Un dels recursos que els economistes tenen a mà per anticipar escenaris sobre aquesta qüestió és observar un altre indicador, el de preus industrials (IPRI), que sovint avança el que acabarà passant amb els preus de consum. El que diu l’IPRI és que hi ha tensió en moltes categories de productes, especialment en els energètics, però també en els béns intermedis (maquinària) o en els minerals. Com s’ha dit, això passa perquè les mesures per combatre el virus van aturar molts esglaons de la cadena productiva, com ara el transport de mercaderies per via marítima, la producció de determinades matèries primeres, com ara l’acer, o dels microxips. Tactio, una firma de consultoria estratègica, ha fet una enquesta que revela que el 30% de les pimes catalanes situa la falta de matèries primeres com el principal motiu de preocupació.
Tornar a fer que la cadena flueixi amb normalitat necessita temps i quan l’economia entra en mode expansiu, els preus pugen. “El risc és que per la via dels preus industrials la inflació passi als preus de consum amb una espiral preus salaris”, adverteix Rovira. De moment, és massa aviat per saber si això està passant. Certament, els costos laborals per hora efectiva estan pujant, però podria ser un mer miratge estadístic, motivat per la destrucció de llocs de treball sobretot entre les persones de sous més baixos.
Catalunya no té l’exclusiva de la preocupació per la inflació. És un temor mundial, i el consens entre els economistes és que s’acabarà corregint. Cal recordar que d’això també depèn la política monetària, perquè el BCE té el mandat d’actuar si la inflació es desboca. En tot cas, la institució que presideix Christine Lagarde es va anticipar a aquest escenari el juliol passat en aprovar un canvi d’estratègica que consisteix a flexibilitzar la reacció del BCE quan la inflació a l’eurozona arribi o superi el 2%, en el sentit de tolerar un període transitori per sobre de l’objectiu. El cas és que aquest agost, l’IPC europeu va arribar al 3%.
Caldrà veure què passarà amb els tipus d’interès oficials, que estan en mínims, i el programa de compres d’actius, les eines que el BCE té al seu abast. El Banc d’Espanya ha anticipat que “cal preservar unes condicions de finançament favorable per a tots els sectors de l’economia durant el període de la pandèmia; això és essencial perquè l’actual recuperació es converteixi en una expansió duradora i contraresti l’impacte negatiu de la pandèmia sobre la inflació”.
El finançament, públic i privat, ha estat clau perquè moltes empreses aguantin aquest període de baixos o nuls ingressos, tot i que no totes ho han pogut fer. A Catalunya el febrer del 2020 hi havia 230.839 empreses, segons el registre de la Seguretat Social; dos mesos després el saldo s’havia reduït en 12.219. A partir d’aquí, el cens ha anat augmentant i el juliol passat ja s’havia recuperat amb escreix i es comptaven 232.184 societats. Ara bé, tot i que aquestes xifres contribueixen a reforçar la idea de la solidesa de la recuperació, cal pensar que la substitució s’ha fet amb microempreses i, en molts casos, de la construcció. A tot això s’ha d’afegir que moltes empreses aguanten gràcies als ERTO i als crèdits. En la mesura que aquestes croses es vagin retirant, i si els ingressos no es recuperen, els problemes d’insolvència poden aflorar i motivar una altra onada de tancaments o de canvis de propietat dels negocis, segons indicava Miguel Cardoso, economista en cap per a Espanya de BBVA Research, en la presentació de l’informe Situació Catalunya.
Consum privat.
En els pròxims mesos -si la inflació no ho capgira tot-, el consum tendirà a augmentar, com també la compra de propietats, segons destaca Cardoso: “La nul·la rendibilitat dels dipòsits a la vista, conjuntament amb el canvi de preferències sobre el tipus d’habitatge de les famílies com a conseqüència de la pandèmia, està incrementant la demanda immobiliària”, assenyala.
Pel que fa a la despesa pública, els fons europeus Next Generation, estan cridats a ser la gran injecció d’adrenalina per a l’economia en els pròxims mesos, tot i que encara hi ha molta incertesa sobre el calendari. Foment del Treball ha apel·lat a la responsabilitat de la classe política per disposar de pressupostos (a Catalunya i a l’Estat) consensuats i que no penalitzin les rendes amb nous impostos.
Respecte a la demanda exterior, les exportacions també són una font de bones notícies. En el primer semestre, les vendes a l’exterior han representat 39.684 milions d’euros, un 28,2% més que el 2020, però, també un 6,2% més que el del 2019, l’any previ a la pandèmia. Les perspectives per al segon semestre de l’any són bones, perquè tots els economistes estan revisant les previsions de creixement dels principals mercats receptors de Catalunya per elevar-les. Per acabar, la inversió no vol ser el convidat de pedra i estarà en la primera línia de l’acceleració econòmica.
La conclusió és que Catalunya ha iniciat un camí de creixement força sòlid que anirà de menys a més els pròxims mesos. La Cambra de Barcelona estima que el PIB creixerà enguany un 6,3% i el 2022, un 6,7%. El BBVA Research pensa que serà un 6,6% i un 7,2%, respectivament. Caldrà, però, esperar a l’any que ve per recuperar el nivell previ a la pandèmia.
El turista estranger no compareix
Per por del virus o de les restriccions o de les quarantenes o de tot plegat, el turisme internacional continua sent el gran absent de la recuperació econòmica. El juliol passat, Catalunya va rebre 814.310 turistes estrangers, gairebé el doble que el mateix mes del 2020 (436.941), però molt lluny dels que van venir el juliol del 2019 (2.378.593). En conseqüència, la despesa econòmica ni remotament s’ha normalitzat: 875 milions d’euros aquest juliol, respecte als 428 del 2020 i dels 2.990 del 2019. Les destinacions de la costa i, especialment, Barcelona han patit més aquest dèficit. No obstant això, han tingut més visitants catalans i espanyols que de costum, perquè també han optat per quedar-se a prop. La Catalunya interior i les comarques de muntanya, que tradicionalment viuen més del turista domèstic, han vorejat la plena ocupació.
L’impacte de la campanya d’estiu en l’ocupació ha significat una reducció en el nombre d’aturats, que és la tendència entre abril i agost, de manera que ara hi ha 391.128 persones desocupades, mentre que 52.000 treballadors estan en situació de desocupació temporal, afectats per un ERTO.
L’impacte per territoris és molt dispar, en tot cas. BBVA Research pensa que la taxa d’atur serà del 13% a finals d’aquest any i que baixarà a l’11,2% el 2022. Aquest grup d’anàlisi preveu que entre aquest any i el que ve es crearan 200.000 llocs de treball a Catalunya.