Tot i que la covid-19 encara és ben present entre nosaltres, i continua havent-hi contagis i morts, l’èxit de la campanya de vacunació ha permès que una certa normalitat s’instal·li a les nostres vides i que l’economia vagi de mica en mica recuperant el pols.

Ara bé, la represa de l’activitat a escala mundial està ocasionant colls d’ampolla perquè escassegen matèries primeres i components, i la competència global per aquests recursos els està encarint. La factura de la llum, la de la benzinera o la del supermercat estan recollint aquest desajustament, que hauria de tenir un impacte limitat en el temps per les causes conjunturals que el motiven. Però ningú ho sap del cert, i això dibuixa interrogants en els auguris de millora generalitzada que fan els grups de recerca econòmica. La inflació preocupa perquè si es trasllada als salaris i es fa estructural suposaria pèrdua de competitivitat que acabaria afectant al creixement.

Fa poc que ha acabat l’agost i l’última dada de l’IPC disponible per a Catalunya és la del juliol, que marca un increment interanual del 2,8%, una dècima menys que la de l’Estat. En el cas d’Espanya, l’INE ha publicat un avançament de l’agost que confirma la inèrcia alcista, amb un 3,3%. Amb l’excepció del febrer, acumulem sis mesos d’increments aquest any i cal retrocedir a l’abril del 2017 per trobar una taxa similar.

Val a dir que part d’aquesta inflació cal atribuir-la a la recuperació dels preus, després de la davallada dels primers mesos de la pandèmia; és l’anomenat efecte esglaó, que dibuixa un salt en la comparació interanual. Però una altra història és l’encariment del petroli i els seus derivats. Omplir el dipòsit de l’automòbil ha estat aquest estiu un 22% més car que fa un any i la factura de la llum s’ha multiplicat per tres des que ha començat el 2021 i ha trencat rècords històrics gairebé cada dia, en part, pel preu del gas que s’utilitza en les centrals de cicle combinat i que també s’ha disparat. Alguns serveis com els relacionats amb el turisme també s’han encarit, així com els aliments. Tot plegat està pressionant les economies domèstiques, on plou sobre mullat, perquè en alguns casos estan patint la crisi derivada de la pandèmia. En tot cas, la inflació subjacent -la que no té en compte els preus de l’energia ni dels aliments no elaborats– està en 0,1%, i tot i que també creix, ho fa de manera més controlada.

“Podríem concloure que aquest repunt de la inflació és un fenomen transitori?”, es preguntava Joan Ramon Rovira, cap del departament d’estudis de la Cambra de Barcelona, en la presentació de l’última anàlisi de la conjuntura econòmica. “Podria ser, però hi ha un risc no menyspreable d’un enquistament i cal prevenir-lo.” Un dels recursos que els economistes tenen a mà per anticipar escenaris sobre aquesta qüestió és observar un altre indicador, el de preus industrials (IPRI), que sovint avança el que acabarà passant amb els preus de consum. El que diu l’IPRI és que hi ha tensió en moltes categories de productes, especialment en els energètics, però també en els béns intermedis (maquinària) o en els minerals. Com s’ha dit, això passa perquè les mesures per combatre el virus van aturar molts esglaons de la cadena productiva, com ara el transport de mercaderies per via marítima, la producció de determinades matèries primeres, com ara l’acer, o dels microxips. Tactio, una firma de consultoria estratègica, ha fet una enquesta que revela que el 30% de les pimes catalanes situa la falta de matèries primeres com el principal motiu de preocupació.

Tornar a fer que la cadena flueixi amb normalitat necessita temps i quan l’economia entra en mode expansiu, els preus pugen. “El risc és que per la via dels preus industrials la inflació passi als preus de consum amb una espiral preus salaris”, adverteix Rovira. De moment, és massa aviat per saber si això està passant. Certament, els costos laborals per hora efectiva estan pujant, però podria ser un mer miratge estadístic, motivat per la destrucció de llocs de treball sobretot entre les persones de sous més baixos.

Catalunya no té l’exclusiva de la preocupació per la inflació. És un temor mundial, i el consens entre els economistes és que s’acabarà corregint. Cal recordar que d’això també depèn la política monetària, perquè el BCE té el mandat d’actuar si la inflació es desboca. En tot cas, la institució que presideix Christine Lagarde es va anticipar a aquest escenari el juliol passat en aprovar un canvi d’estratègica que consisteix a flexibilitzar la reacció del BCE quan la inflació a l’eurozona arribi o superi el 2%, en el sentit de tolerar un període transitori per sobre de l’objectiu. El cas és que aquest agost, l’IPC europeu va arribar al 3%.

Caldrà veure què passarà amb els tipus d’interès oficials, que estan en mínims, i el programa de compres d’actius, les eines que el BCE té al seu abast. El Banc d’Espanya ha anticipat que “cal preservar unes condicions de finançament favorable per a tots els sectors de l’economia durant el període de la pandèmia; això és essencial perquè l’actual recuperació es converteixi en una expansió duradora i contraresti l’impacte negatiu de la pandèmia sobre la inflació”.

El finançament, públic i privat, ha estat clau perquè moltes empreses aguantin aquest període de baixos o nuls ingressos, tot i que no totes ho han pogut fer. A Catalunya el febrer del 2020 hi havia 230.839 empreses, segons el registre de la Seguretat Social; dos mesos després el saldo s’havia reduït en 12.219. A partir d’aquí, el cens ha anat augmentant i el juliol passat ja s’havia recuperat amb escreix i es comptaven 232.184 societats. Ara bé, tot i que aquestes xifres contribueixen a reforçar la idea de la solidesa de la recuperació, cal pensar que la substitució s’ha fet amb microempreses i, en molts casos, de la construcció. A tot això s’ha d’afegir que moltes empreses aguanten gràcies als ERTO i als crèdits. En la mesura que aquestes croses es vagin retirant, i si els ingressos no es recuperen, els problemes d’insolvència poden aflorar i motivar una altra onada de tancaments o de canvis de propietat dels negocis, segons indicava Miguel Cardoso, economista en cap per a Espanya de BBVA Research, en la presentació de l’informe Situació Catalunya.