Passejada per una derrota

En l’ima­gi­nari popu­lar, al fos­sar de les More­res no s’hi enterra cap traïdor, perquè s’hi van enter­rar els màrtirs del setge de Bar­ce­lona del setem­bre del 1714. En rea­li­tat, hi ha enter­rats els màrtirs i els no màrtirs, perquè al fos­sar de les More­res, el fos­sar de la basílica de Santa Maria del Mar, s’hi enter­rava tot­hom qui moria en aque­lla zona del barri de la Ribera. El que passa és que el 1884 l’escrip­tor Fre­de­ric Soler, cone­gut com a Serafí Pitarra, va gua­nyar un accèssit dels Jocs Flo­rals amb el poema El fos­sar de les More­res, en què deia: “Al fos­sar de les More­res / no s’hi enterra cap traïdor; / fins per­dent nos­tres ban­de­res / serà l’urna de l’honor.” El poema va reei­xir i va roman­tit­zar i dig­ni­fi­car un fos­sar –com tots els que hi havia en cadas­cuna de les esglésies, perquè no és fins al segle XVIII que apa­rei­xen els pri­mers cemen­ti­ris; a Bar­ce­lona, el del Poble­nou– que avui és punt indis­pen­sa­ble del recor­re­gut de l’inde­pen­den­tisme i de la ruta de la pèrdua de Bar­ce­lona. Ho vam apren­dre a través de l’his­to­ri­a­dor Agustí Alco­berro, que ahir, coin­ci­dint amb la Diada i amb La Set­mana del Lli­bre en Català, va guiar una ruta pels esce­na­ris de La des­feta: 11 de setem­bre del 1714, el seu dar­rer lli­bre, de la col·lecció Dies Que Han Fet Cata­lu­nya, en què explica els detalls dels defen­sors de Bar­ce­lona davant l’exèrcit borbònic. La ruta va començar davant de l’estàtua de Rafael Casa­nova, a la ronda de Sant Pere, antiga mura­lla on hi havia el balu­ard de Sant Pere; va seguir per l’antic mones­tir de Sant Pere de les Puel·les, l’antic con­vent de Sant Agustí, el Born, el fos­sar de les More­res i el Pla de Palau, on hi havia el Palau Reial, i va aca­bar davant l’estàtua del mala­gua­nyat gene­ral Mora­gues (mili­tar català que va llui­tar pel bàndol aus­tri­a­cista i que va ser esquar­te­rat i deca­pi­tat per les tro­pes borbòniques, que van posar el seu cap en una gàbia que es va exhi­bir al Por­tal del Mar). Després es va enca­mi­nar al Port Vell, on hi havia les para­des de lli­bres de La Set­mana. Un recor­re­gut que Alco­berro va far­cir d’anècdo­tes i dades històriques; per exem­ple, que després de la des­feta de Bar­ce­lona i l’entrada defi­ni­tiva de les tro­pes borbòniques a la ciu­tat, el 13 de setem­bre, els veïns de Bar­ce­lona van “fer vida nor­mal”. “Es van obrir les boti­gues i la gent va sor­tir al car­rer, no pas per sot­me­tre’s als inva­sors, sinó per dig­ni­tat.” “Cata­lu­nya –va dir l’his­to­ri­a­dor i ex-número dos de l’ANC– ja ha patit dues des­fe­tes, que és la der­rota total, el 1714 i el 1939. Espe­rem que no n’hagi de tor­nar a patir una altra.” Tot­hom va encre­uar els dits.