“Cada generació de cineastes té el seu propi públic”, deia Mario Camus en una entrevista en aquest diari quan va estrenar el seu darrer llargmetratge, El prado de las estrellas (2008), i ell va saber trobar els seus espectadors, tot i que sovint es va moure en un territori ple de trampes: les adaptacions literàries de clàssics. A més, el seu èxit no es va limitar als lectors de la literatura castellana: molt abans que Almodóvar, en una època en què els premis en els festivals internacionals eren una raresa en la cinematografia espanyola, va aconseguir l’Os d’Or de la Berlinale del 1982 per La colmena, adaptació de l’obra de Camilo José Cela, i el 1984 va competir a Canes amb Los santos inocentes, adaptant Miguel Delibes, i va aconseguir el premi a la millor interpretació ex aequo, per a Paco Rabal i Alfredo Landa. Ahir la seva família va anunciar que acabava de morir a Santander, la seva ciutat. La notícia va agafar les mirades cinèfiles concentrades en el Festival de Sant Sebastià, que només li havia donat un premi menor el 1997 per El color de las nubes.

Mario Camus va formar part, al costat de Carlos Saura, Basilio Martín Patino o José Luis Borau, de l’anomenat Nou Cinema Espanyol, un moviment que a partir de la dècada dels seixanta es va caracteritzar per un desig rupturista, allunyat de l’espanyolada, i un rerefons més intel·lectual de l’habitual.

Distingit amb el Premio Nacional de Cinematografía del 1985 i amb el Goya d’honor del 2011 (només n’havia rebut un abans, pel guió de Sombras en una batalla, 1993), el cineasta deia a Efe que presumir de dirigir una pel·lícula era grotesc perquè el cinema és un treball d’equip, i destacava el treball dels actors, als quals atribuïa gran part del mèrit de la seva obra mestra, Los santos inocentes. Amb aquesta notable excepció, no donava massa importància a les adaptacions literàries que va dirigir. Ho explicava en una entrevista a aquest diari l’any 2008: “La majoria d’adaptacions que he fet són encàrrecs. Sempre he estat un bon bomber per apagar focs, per acabar coses començades. Però des de fa un temps faig coses molt personals, i hi ha alguna obra literària que l’he triat jo.”

La popularitat li va venir també de la televisió, gràcies a sèries com Curro Jiménez (1977-1978) o Fortunata y Jacinta (una altra adaptació, ara de Benito Pérez Galdós), estrenada el 1980.

Nascut el 20 d’abril de 1935 a Santander, Camus es va traslladar a Madrid per estudiar dret. No va acabar la carrera perquè el 1957 va ingressar a l’Escola Oficial de Cinema. Va col·laborar amb Saura en el guió de Los golfos (1959), el 1963 va signar el seu primer curtmetratge, La suerte, i el primer llargmetratge, Los farsantes, adaptació d’una novel·la de Daniel Sueiro. Les versions cinematogràfiques de llibres van ser una constant. Destaquen les tres que va dirigir d’Ignacio Aldecoa: Young Sánchez (1964), Con el viento solano (1966) i Los pájaros de Baden-Baden (1975). També va adaptar La forja de un rebelde, d’Arturo Barea, i La casa de Bernarda Alba, de Lorca, i va brillar com a guionista per a altres cineastes, especialment Pilar Miró: Werther (1986), Beltenebros (1992) i El pájaro de la felicidad (1993).