Quan Olaf Scholz va ser proclamat candidat socialdemòcrata a les eleccions generals, l’agost de l’any passat, més d’un es va fregar els ulls. No feia ni nou mesos que el mateix Scholz havia estat derrotat en el seu intent de ser elegit president del Partit Socialdemòcrata (SPD). Se’l veia massa centrista, massa moderat, massa identificat amb la gran coalició d’Angela Merkel, com a vicecanceller i ministre de Finances. Com a nous líders havien estat elegits per les bases, el desembre de 2019, els esquerrans Saskia Esken i Norbert Walter-Bojans. Era un duet marginal, que s’havia imposat a l’aspirant de l’aparell, Scholz, en un llarguíssim procés semblant a un càsting.

Algú devia advertir Esken i Walter-Bojans que, amb ells, l’SPD anava a la següent trompada a les urnes. La socialdemocràcia alemanya havia acumulat una desfeta rere l’altra des dels temps de Gerhard Schröder a la cancelleria –del 1998 al 2005--. Molts en responsabilitzaven el seu paper de soci en successives grans coalicions de Merkel –tres, del total de quatre governs que ha dirigit la líder conservadora–. D’altres, la traïció a les essències del partit que va suposar la línia centrista de Schröder, que va derivar en l’escissió de l’ala més esquerrana, amb Oskar Lafontaine al capdavant, i les reformes estructurals anomenades Agenda 2010.

El cas és que l’agost de 2020, enmig de la pandèmia, l’SPD va donar un toc de timó des de dalt: el candidat seria Scholz. El bloc conservador de Merkel estava massa concentrat en les seves picabaralles entre dretans i centristes per donar una resposta. No va ser fins al març d’aquest any que van resoldre la qüestió a favor d’Armin Laschet. I Scholz, mentrestant, havia anat guanyant terreny. De la tercera posició a què semblava condemnat, amb resultats estimats del 15 o el 17%, va saltar a liderar els sondejos. Van jugar al seu favor la falta de credibilitat de Laschet, a qui pocs veuen capacitat per ser canceller, i les relliscades de la verda Annalena Baerbock, combativa però inexperta.

Scholz, centrista i moderat com Merkel, semblava el millor candidat per succeir la cancellera, malgrat procedir del partit rival. Era l’únic dels tres principals aspirants que coneixia per dins el govern de la primera potència europea. Abans que ministre de Finances havia estat titular de Treball en la primera legislatura de Merkel. Però, sobretot, havia trencat la dinàmica de l’austeritat com a dogma enmig de la pandèmia. L’Alemanya de Merkel, un país ric però que es comporta com si fos pobre, ha exhaurit la paciència dels seus ciutadans, farts de patir la tenalla de les retallades, la manca d’inversió i unes infraestructures antiquades. Scholz podria convertir-se en el quart canceller socialdemòcrata de la República Federal d’Alemanya. El successor del visionari Willy Brandt, l’estrateg Helmut Schmidt i l’arriscat Schröder. Merkel va derrotar a les urnes quatre “S” de l’SPD –a Schröder el van seguir els candidats Frank Walter Steinmeier, Peer Steinbrück i Martin Schulz, el 2009, el 2013 i el 2017--. Sense Merkel, la cinquena “S” de Scholz té possibilitats de guanyar. És un camí complex, ja que, a diferència de Schröder, no en tindrà prou amb els Verds com a aliats. Tot apunta a un tripartit, sigui amb el suport dels liberals, poc amics de l’ideari verd, o de l’Esquerra. Aquesta darrera opció topa amb moltes recances tant històriques com presents. L’Esquerra és, d’una banda, el partit aglutinant del postcomunisme de l’est alemany i la dissidència socialdemòcrata que es va endur Lafontaine quan va trencar amb la línia d’Schröder. I, a més, rebutja l’OTAN, qüestiona les relacions transatlàntiques i les intervencions del exèrcit alemany en missions internacionals. Trenca amb les línies mestres de la política exterior d’Alemanya, des de temps fundacionals de Konrad Adenauer fins als d’Angela Merkel, passant pels tres cancellers –fins ara– de l’SPD.