Col·laborant amb Cinema en curs, un projecte gestat a Catalunya feliçment infiltrat en diversos centres educatius perquè s’hi aprengui a veure i fer imatges cinematogràfiques, Jonás Trueba va emprendre fa uns sis anys un treball amb estudiants madrilenys que va aportar part del material de Des dels nostres barris, una correspondència fílmica entre alumnes d’un institut d’Orcasitas i els d’un altre de Bellvitge tutelats per Jordi Morató. Es pot considerar que aquest és l’origen de Quién lo impide, realitzat durant cinc anys (del 2015 al 2020, en plena pandèmia), amb el qual, presentat ahir en secció oficial a Sant Sebastià, Jonás Trueba vol aportar una mirada sobre la joventut actual tenint com a coautors els seus intèrprets, dos dels quals van actuar en un film anterior del cineasta, La reconquista, presentat el 2016 al mateix festival: Candela Regio i Pablo Hoyos hi encarnen una parella d’adolescents que se separen; 15 anys després, els antics enamorats es retroben en una nit madrilenya.

El títol de Quién lo impide és manllevat d’una cançó de Rafael Berrio (cantautor mort el 2020) que és un himne a l’adolescència i que també es fa present a La reconquista. La pel·lícula dura 3 hores i mitja, però s’hi han d’afegir deu minuts corresponents a dos intervals de cinc minuts. Un descans concebut per a la projecció en sales, que cal veure amb quina generositat acolliran una proposta de tal durada. Trueba juga entre el realisme testimonial i la ficció, que, utilitzant diverses veus narratives en la seva construcció, sembla que es va imposant: “Tots som personatges de ficció”, es diu més d’un cop. Veiem els adolescents amb els seus problemes de relació a l’institut, fent les seves reivindicacions contra les lleis educatives i en les seves nits de borratxera quan els pares fan un viatge de cap de setmana. Sentim el seu desig de transformar el món, però també els dubtes sobre quin serà el seu futur i el del món. Se’ns mostra com s’enamoren i els seus viatges de final de curs. En principi, podria semblar una aproximació sociològica, però Jonás Trueba deixa clar que vol fer cinema i què és el que pensa sobre la manera de fer-lo.

En la seva llarga durada, hi ha moments “autèntics” i altres de bells, però també n’hi ha d’altres de molt dilatats que fan pensar que el cinema també és l’art de l’el·lipsi.

En canvi, amb només 72 minuts, la belga Laura Wandelek presenta certament tot Un monde, títol d’un film que, revelat a Un certain regard del festival de Canes i programat a Sant Sebastià a la secció Zabaltegi-Tabakalera, aborda el tema de l’assetjament escolar. Ho fa amb molta sensibilitat i, concentrant-se en el patiment d’un nen i una nena que són germans, crea un gran desassossec mostrant com el pati d’una escola pot ser un infern.