Armin Laschet, de 60 anys, cap del govern del land més poblat del país, el Rin del Nord-Westfàlia, amb divuit milions d’habitants, i líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) des del gener, ho té tot en contra, però conserva una carta que fa pensar que se sortirà amb la seva i arribarà a la cancelleria: la capacitat d’imposar-se a rivals teòricament superiors o més ben valorats. Al març, quan finalment va ser designat candidat del bloc conservador a succeir Angela Merkel, va deixar arraconat Markus Söder, el líder de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). El president del poderós i gens submís partit agermanat de la CDU havia deixat clar que volia ser ell qui ho intentés, amb l’argument que els sondejos l’afavorien clarament. Però Laschet va guanyar la partida.

No feia ni dos mesos que s’havia convertit en líder de la CDU per molt pocs punts davant Friedrich Merz, enemic intern històric de Merkel, que tenia el suport del món econòmic i l’ala més dretana del partit.

Què empeny Laschet? El candidat conservador arriba al final de la cursa quatre punts en els sondejos per sota del favorit, el socialdemòcrata Olaf Scholz, la principal qualitat del qual és que no comet errors, que sempre està tranquil i que respon a qualsevol hostilitat sense perdre les formes. Laschet, que com a bon renà intenta mostrar-se sempre somrient, ha anat perdent la calma, ha comès un error rere l’altre i ha accentuat la seva imatge de mal gestor en moments de crisi. La tenia ja per la seva actuació en els pitjors moments de la pandèmia. Va deixar-se endur per les presses a reobrir l’economia, mentre Merkel reclamava públicament més i més prudència. Tampoc no va estar a l’altura de les circumstàncies en les inundacions que van endur-se cases, carreteres i barriades senceres al mes de juliol, principalment al seu land i al veí de Renània-Palatinat. Era una catàstrofe sense precedents en la història moderna, amb 190 morts. La seva col·lega de Renània-Palatinat, la socialdemòcrata Malu Dreyer, donava imatge de cohesió enmig de la tragèdia, agafada del braç de Merkel mentre visitava les regions afectades. De Laschet se’n van fer virals unes imatges on se’l veia fent broma rere el president del país, Frank Walter Steinmeier, desplaçat a la zona per expressar la solidaritat amb els damnificats.

Res no ha sortit com va planificar Merkel. La cancellera, persona amb gran capacitat analítica, va traçar el 2018 el que semblava una successió ordenada. Aleshores estava en hores baixes, afeblida per la complicada formació del seu darrer govern, una altra gran coalició, que va trigar sis mesos a lligar. Va anunciar que no es presentaria a la reelecció per a un altre mandat i va deixar la presidència de la CDU en mans de la seva successora més lleial, Annegret Kramp-Karrenbauer. Però un any després, la successió perfecta es va estimbar per la falta de capacitat de lideratge de l’elegida, que va llançar la tovallola.

Va reobrir-se la lluita interna entre centristes –la via de Merkel– i els dretans de Merz. La pandèmia va fer que la qüestió quedés ajornada perquè no es podia celebrar el següent congrés del partit. Així es va arribar al gener d’aquest any, sense més possibilitats de pròrroga.

Laschet és un successor afeblit, poc convincent o de pega. Però hi ha un factor que l’acosta a Merkel: la perseverança i la capacitat per imposar-se a qui comet l’error de considerar-lo vençut. Alguna cosa en Laschet recorda un dels qualificatius que s’adjudiquen a Merkel, a qui diuen “la cancellera tefló”, perquè tot li rellisca.