“L’empatia és el secret dels actors”, diu Luis Tosar, i precisament és en aquesta capacitat de posar-se al lloc de l’altre que es basen unes trobades que es van fer fa uns anys, entre víctimes d’ETA i alguns terroristes penedits. Iciar Bollain, cineasta d’esquerres que planteja temes socials i polítics en molts dels seus films, proposa a Maixabel un acostament a aquest tema basat en personatges i fets reals: Maixabel Lasa és la dona de Juan María Jáuregui, un destacat polític socialista basc assassinat per ETA el 29 de juliol del 2000 a Tolosa. Luis Tosar i Urko Olazabal interpreten Ibon i Luis, dos membres del grup d’ETA que li va disparar un tret al cap.

La pel·lícula bascula al voltant de les trobades entre Maixabel i els etarres penedits i, de fet, el mètode de rodatge va tenir un cert paral·lelisme amb la realitat. Ho explicava Luis Tosar a aquest diari en el Festival de Sant Sebastià, on la pel·lícula competeix en la secció oficial: “És una escena de les més difícils que he rodat mai, i de les més especials. Va ser màgic, es va rodar al final i mai ens havíem encreuat. Blanca va tenir una idea genial que Iciar va acceptar, d’aprofitar que no ens coneixíem per no assajar ni rodar junts, i trobar-nos directament el dia del rodatge de l’escena, com si fos una trobada real.” Va funcionar: “Es va crear una màgia molt bonica al voltant d’aquest moment que s’anava a produir.”

Blanca Portillo explica que aquest mètode li permetia “aprofitar el pànic immens” que li produïa treballar amb Luis Tosar, que li sembla “un dels millors actors del món”. I conclou: “L’experiència va ser colpidora, no crec que em torni a passar res així mai més en la vida.”

A Iciar Bollain (Madrid, 1967) no li ha tremolat el pols a l’hora d’afrontar un tema espinós. Va prevaldre la seva admiració pel personatge: “Maixabel em sembla un personatge inspirador, una llum en aquest pou de foscor que ha estat la violència d’ETA –comenta a aquest diari–. És una dona molt valenta que ha parlat sempre clar, quan ETA matava també ho feia, i ha fet aquestes trobades que s’han vist sovint amb incomprensió. És una activista de la convivència i és una dona que, més que en el perdó, creu en les segones oportunitats. I té la capacitat de portar-la a la pràctica, també amb les persones que li han fet mal.”

Ara bé, ha obert un camí poc transitat: “Maixabel és inspiradora, però no és representativa. Poques persones han fet això, d’un costat i de l’altre, i no per això són pitjors, sobretot les víctimes.”

L’objectiu d’aquestes trobades era “ajudar a reparar, a curar alguna cosa a les víctimes”. De l’altra banda hi participen “aquests homes que estan fent un camí d’autocrítica i de reinserció, que és també l’objectiu”. “Una part del procés implica també assumir la responsabilitat del que s’ha fet. El que es fa és una conversa en què els dos tenen la capacitat d’escoltar i posar-se en el lloc de l’altre. És compassió en el sentit de sentir el dolor de l’altre.”

Mostra els terroristes com a éssers humans, però aclareix: “Jo no parlo dels terroristes en general, només parlo de dos, que han fet un camí d’autocrítica i reconeixement de culpa.” Per la directora de Te doy mis ojos, “és una història local, però té una lectura universal; de fet, aquestes trobades es fan en llocs on hi ha hagut violència, forma part del que s’anomena justícia restaurativa”.Un altre objectiu de Maixabel és fer memòria de tot el que va passar. “Venen generacions noves que no saben què és ETA –diu la directora–. Perquè no es mati més, perquè no hi hagi la temptació de pensar que la violència és una via possible per aconseguir alguna cosa, cal recordar el que va passar, que és terrorífic.”La pel·lícula és tan fidel als fets com permet el metratge: “Tant Isa Campo com jo vam intentar en el guió estar al màxim de prop dels fets. El que passa és que quan fiques en dues hores uns fets que han passat en dues dècades has de concentrar-los. Per exemple, la trobada entre Maixabel i Ibon crec que va ser el 2014, i ho hem acostat. Aquests van ser els tipus de llicències que ens vam prendre per poder armar la història. De les coses clau n’hem respectat la data, com ara de l’assassinat, el judici a l’Audiencia Nacional i el comunicat d’ETA quan va deixar les armes.”